Quin llibre emblemàtic falta a la biblioteca de Carles Riba i Clementina Arderiu?

BarcelonaWalter Benjamin va escriure en una ocasió que el millor destí de la biblioteca d’un home de lletres era una biblioteca pública: que allò que un ha reunit, estudiat i potser comentat als marges dels llibres passi a domini públic com a últim acte de generositat de qui estudia amb profit, però sense esperar que li donin res a canvi.

Per desgràcia, ja no és gens fàcil que una institució pública –com ara una universitat– accepti un llegat de milers de volums, de vegades desenes de milers: l’excusa sol ser que no hi ha espai, que molts llibres ja hi són i... en darrera instància, que la gent no sol llegir els llibrots que al seu moment van llegir els savis. Així es va perdre, a la Universitat de Barcelona, la biblioteca de José Manuel Blecua, el vell, i en part la d’Antoni Vilanova, mentre la de José María Valverde es dispersava d’una manera incomprensible en tres o quatre centres: la biblioteca d’un home d’estudi és tan compacta com la personalitat que la va crear i fer servir.

No va ser del tot diferent el destí que va merèixer la biblioteca de Carles Riba i Clementina Arderiu, matrimoni. El mes de març de 1977, després que haguessin mort l’un i l’altra, els fills Riba Arderiu van oferir en carta bellament escrita la biblioteca dels seus pares a l’Institut d’Estudis Catalans. El president d’aquell moment no va respondre en cap sentit a la família, i només va fer-ho al cap de cinc anys, el 1982, el llavors president Enric Casassas i Simó. Aquest s’excusava de no haver respost abans, sense que hi tingués cap responsabilitat.

La biblioteca va quedar a disposició dels estudiosos fins a l’any 1985 quan, en una decisió que no acabava de respectar la voluntat dels hereus, va passar a la Biblioteca de Catalunya que, això sí, la va catalogar extensament i prolixa. Mentrestant, d’una casa a l’altra, per molt veïnes que siguin, es van perdre uns quants llibres de gran valor documental, com l’edició de Kavafis, en l’original grec, que Riba havia fet servir per a les seves traduccions. (Un podria sospitar, doncs, que Riba havia traduït la poesia del poeta neogrec a partir del francès o de l’anglès.)

Devem aquesta informació al llibre poc visible, potser exhaurit, una joia bibliogràfica, editat per la Biblioteca de Catalunya mentre la dirigia Dolors Lamarca: La Biblioteca de Carles Riba-Clementina Arderiu (2006), escrit per Jaume Medina.