La tercera notícia rellevant d’aquest estiu té a veure amb els manuscrits del mar Mort, o de Qumran, descoberts a les penyes que voregen aquell mar palestí l’any 1947. Va trobar-los un rabadà beduí quan buscava una ovella que se li havia esgarriat. Dins una cova va trobar les primeres tines, molt ben segellades, que contenien rotlles de papir i de pergamí, amb còpies de llibres sencers de la Bíblia Tanakh, vull dir l’hebrea, passatges parcials i les regles de l’orde dels essenis, variant “premonàstica” del judaisme, que va ser la responsable d’amagar els textos sagrats, possiblement poc abans de la destrucció del temple de Jerusalem, l’any 70, en veure que la diàspora seria inevitable. Després van ser escorcollades altres coves dels encontorns, i tot el que es va trobar, amb una antiguitat que oscil·la entre l’any 150 aC i el 70 dC -tot anterior, per tant, als escrits del Nou Testament, del qual no tenim res semblant-, constitueix la troballa arqueològica i literària més important que s’ha fet mai. Després de moltes vicissituds, els rotlles van ser adquirits per Israel, i avui els exhibeix, només en part a causa del seu estat tan delicat, en un Museu del Llibre fet ad hoc a la capital de les tres religions monoteistes.
Això que hem explicat no és cap novetat: hi ha molts llibres que en parlen, i n’hi ha que porten les traduccions dels manuscrits, escrits en hebreu i en altres llengües. La novetat la vam saber durant l’estiu: un dels pergamins, el dit Manuscrit del Temple, trobat l’any 1956, presenta una qualitat molt superior a la resta de troballes. És un pergamí molt més fi que els altres -deu ser d’animal nonat-, d’encara no una dècima de mil·límetre, i està escrit pel revers de la pell, cosa poc habitual. Com que semblava que el text estava cobert amb una capa inorgànica, cosa també rara, els arqueòlegs van investigar-lo, amb tots els mitjans a l’abast avui dia, i van descobrir que la superfície escrita del pergamí havia rebut una capa d’imprimació amb una tècnica molt més avançada que el tractament dels pergamins medievals, encara força conservats perquè són molt més “joves”. En aquesta capa hi van descobrir una inusual concentració de sals compostes de sulfur, sodi i calci, cosa que tampoc no es troba a la resta dels rotlles trobats a Qumran.
I ara ve una reflexió: conec gent que tenia CDs de fa deu o vint anys que han perdut la informació que contenien pel deteriorament de la superfície envernissada. Semblava que la nova cultura digital havia d’assegurar la supervivència durant centenars d’anys del contingut que portaven, i ara resulta que han durat molt menys que els rotlles del mar Mort, que ja tenen més de dos mil anys d’antiguitat.
Aquesta és la lliçó que es desprèn de tot plegat: escriptors, torneu a fer servir paper -això sí, de fil o de cotó pur- i tinta de qualitat, i deixeu estar l’ordinador. Només així els vostres escrits, desats en tines, ben segellats i guardats en una cova d’un lloc molt sec, asseguraran la supervivència mil·lenària de tot el que escrigueu.