“Que tenaç que arriba a ser l’esperança! Que desesperada arriba a ser!” La mare de la Marceline va seguir esperant que el seu espòs tornés després de la guerra. Va anar endarrerint la sol·licitud de viudetat. La Marceline sí que havia sobreviscut als camps nazis. Va ser una de les companyes de Charlotte Delbo (1913-1985), que en dona testimoni al llibre novel·lat La mesura dels nostres dies (Club Editor), traduït per Valèria Gaillard. L’obra tanca la trilogia Auschwitz i després, que el segell de Maria Bohigas pensa publicar sencera l’any que ve, coincidint amb el 75è aniversari de l’alliberament dels camps. “És una de les obres més atrevidament simples que s’hagin escrit mai per descarnar l’arrel del nostre temps, als antípodes d’una banalitat del mal distorsionada per una època que vol creure com sigui en la impossibilitat del bé -en la irresponsabilitat del mal-”, escriu l’editora.
Sí. Té raó. En les entranyes de l’experiència de Delbo hi batega la recerca d’una bondat sempre escàpola. Quan un ha conviscut diàriament amb la brutalitat i la mort, quan has vist piles de cadàvers amuntegats, costa massa tornar al món dels vius, amb totes les seves renúncies morals, els quotidians i miserables egoismes, el pacte diari amb la hipocresia necessària. D’Auschwitz en pots sortir amb vida. Però ¿en pots sortir realment viu? D’això va aquest llibre. Delbo i les seves companyes d’internament són supervivents. No viuen. Sobreviuen. No poden ni volen ser santes, només constaten desesperades la impossibilitat de dur una vida normal. Girar full? Pel carrer, només d’observar el rostre de la gent, Delbo sap del cert que a Auschwitz la gran majoria no l’haurien ajudat a caminar o no li haurien donat aigua. “Només sé que conec els éssers més del que cal coneixe’ls per viure al seu costat”.
La Mado, passats els anys -té un fill que en té 17-, ho explica així: “No estic destrossada. És pitjor que estar destrossada, ens han buidat la vida [...]. Estic atrapada en els records i les repeticions. Dormo malament i l’insomni no m’afecta. A la nit tinc dret a no estar viva. Tinc dret a no fingir. Retrobo les altres, estic amb elles, soc una més. Estan com jo, mudes i desemparades”. I més endavant: “No estic viva. Observo els que sí que ho estan. Són fútils, ignorants [...] ¿Per què faig el que fan els vius sense ser dels seus, estranya en ells, obligada a fingir perquè em tolerin?” I acaba: “No estic viva. Vaig morir a Auschwitz i ningú ho veu”.
D’una altra manera, la Poupette explica el mateix: “Que vam necessitar una voluntat sobrehumana per aguantar i tornar, això ho entén tothom. Però de la voluntat que vam necessitar per reprendre la vida a la tornada, d’això ningú en sap res de res”. A totes els passa igual. Somniaven tornar a casa cada dia, era el que les mantenia vives, així no perdien l’esperança, però des que van tornar cada nit somnien que són allà, al camp. I la Françoise: “El meu cor batega a la força. Mai recuperarà el batec de l’amor, el batec viu de l’amor”.
L’esperança les va salvar. La salvació les va condemnar: perquè el mal és resistent al temps, com una taca que no acaba de marxar.
