Per què a les novel·les ja no hi ha descripcions?

Un dels problemes que ha comportat l'enorme difusió d’imatges al cinema i la televisió, per no parlar de la fotografia –les tres coses, invencions relativament modernes–, ha estat la manca de descripcions a les novel·les. Les persones encara hi són una mica descrites, però hi ha molt pocs novel·listes que descriguin detingudament un paisatge, els mobles d’una casa o el parament d’una taula abans d’un àpat important. Se suposa que un lector d’avui, quan li parlen de la vaixella o la cristalleria d’una casa d’upa, el dia de Nadal, sap perfectament com són aquestes coses: no cal que li expliquin en una o dues pàgines, tal com ho feien els novel·listes anglesos pijos, com són unes copes de cristall, els plats de bona ceràmica o la coberteria.

Henry James, que formava part del grup de novel·listes angloamericans que acabem de qualificar, va ser encara un novel·lista que ho explicava tot amb pèls i senyals. Vegeu-ne un exemple: “Era una casa antiga [...] estava construïda de fusta, pintada tota ella d'un gris clar descolorit i adornada, al llarg de la façana, a intervals, amb pilars de fusta llisos i pintats de blanc [...] Una gran porta blanca, proveïda d’un picaporta de llautó molt brunyit, mirava a la carretera de terra, a la qual estava unida per un caminal ample pavimentat de maons gastats i esquerdats però molt nets” (Els europeus, traduït per Xavier Pàmies).

Proust fa moltes descripcions al seu llibre magne, però gairebé sempre resulten una mena de correlat objectiu d'una qüestió d'ordre psicològic, estètic o moral. Sigui com sigui, com que aquest narrador de la Recerca posseeix una rara objectivitat a despit de l'ús que sempre fa Proust de la primera persona, les seves descripcions reblen amb gran eficàcia l'efecte que ha de produir, en el lector, una qüestió que sempre és immaterial.

Mercè Rodoreda lloava el tractament dels detalls en tota novel·la, però, per desgràcia estilística, mai es podia estar d'enganxar les descripcions amb la psicologia, l’estat d’ànim o els sentiments d’un personatge: “I la casa estava tota voltada de jardí i entre les ombres i l’anar i venir de les branques i la casa amb totes les persianes tancades i aquell vent i les fulles passejant-se i volant, caminava [el personatge] amb el cor encongit” (La plaça del diamant). Massa polisíndeton (i... i... i), endemés, heretat en desmesura per Irene Solà, sense que hagi pagat, que se sàpiga, els drets d'autor corresponents.