Les anomenades “minories sexuals”, o col·lectius que durant molt de temps han sofert discriminació a causa de les seves tendències en aquest camp, frueixen cada cop més de les llibertats que els pertoquen, la permissivitat que és del cas i els drets consuetudinaris de tothom. Tanmateix, com que en aquesta qüestió, com en moltes d’altres, la lluita no s’acaba mai, uns quants d’aquests col·lectius s’han aplegat -si més no als diaris i amb vista a la publicitat- en unes sigles força irreconeixibles: LGTBI, que representa lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals; cosa, la darrera, que no s’acaba d’entendre a qui representa exclusivament. Tot va començar amb unes associacions en defensa dels gais i de les lesbianes; llavors es van queixar les persones transsexuals i van afegir-hi una lletra; després, els bisexuals; finalment, els intersexuals.

Si tenim present que la vida sexual presenta unes variacions gairebé infinites, no serà estrany que calgui afegir-hi alguna lletra més. Totes aquelles tendències sexuals que Krafft-Ebing considerava patològiques -totes ho eren per a ell, llevat de l’heterosexualitat, i amb propòsit de matrimoni eclesiàstic-, un dia o altre hauran de ser considerades tan normals i amb necessitat de lleis i de protecció com la suposadament més comuna. Per exemple: ¿no hi ha zoòfils, al món? La muntanya n’és plena. Per tant, haurem de dir LGTBIZ. ¿No hi ha, també, onanistes? Doncs una altra lletra, la O. ¿No hi ha nimfòmanes? Ja ho crec, que n’hi ha; doncs ara tenim LGTBIZON. Home! També hi ha homes que els agraden -només això- les mènades, nimfes furioses del seguici de Dionís. Doncs ja tenim LGTBIZONM. ¿I els sadomasoquistes? Entra de cop una altra lletra, la S: LGTBIZONMS. Tantes realitats i amb un nom tan impronunciable!

La llista es faria tan llarga que només tenim, vist el problema per endavant, dues solucions: o anomenem aquesta suma de “minories” maltractades i mal enteses durant molt de temps amb el qualificatiu de “la gent de l’abecedari”, o sempre en quedarà una o altra per identificar, catalogar i defensar. Això sembla una facècia, però com tantes coses que passen als nostres temps “políticament correctes”, amaga una qüestió molt preocupant: la catalogació simplista de determinades minories a efectes de la propaganda (i també de la llibertat, esclar) dissimula una vegada més el problema de fons, el de debò: mentre ningú no faci mal al seu proïsme i tot es faci amb aquiescència, és millor defensar la llibertat i els drets de tot el gènere humà sense discernir i catalogar les persones pels seus costums de llit i d’entrecuix, que són, comptat i debatut, peccata minuta.