Propòsit per al 2023: llegir més en veu alta

BarcelonaNo sé si ja teniu els propòsits del 2023 coberts, però avui escric per crear-vos la necessitat d’afegir-ne un altre. Jo mateixa l’he hagut d’incorporar, després d’acabar La màgia de llegir en veu alta, de la crítica nord-americana de literatura infantil Meghan Cox Gurdon (traducció d'Ada Arbós i Bo; Ed. Viena). El subtítol del llibre és El miracle de la lectura compartida en l’era de la distracció, i he de confessar que, d’entrada, màgia i miracle tan seguits em tiraven una mica enrere; però he de reconèixer que hi he sucumbit, i ara em trobareu als peus de l’autora.

Cox sap molt bé de què parla, perquè, a banda de la professió que té, ha llegit en veu alta per a la seva família durant més de vint anys. Per convèncer-nos de com és d’important, exposa la seva experiència personal i tota una sèrie d’arguments, anècdotes i investigacions. He de dir que jo soc un públic fàcil, en el sentit que arribo força convençuda del poder de la lectura compartida, però gràcies al llibre he pogut aprofundir en les seves virtuts, i m’ha fet reflexionar sobre moltes coses que no sabia: que impressionants que són, per exemple, els efectes de la lectura en nadons molt petits, fins i tot en els prematurs. O que important és en els nens per fer-los ser conscients que formen part d’un món que fa anys que existeix, que venim d’una tradició, d’una cultura, que els pertany (no com ara, que ens pensem que ho hem inventat tot). En aquest sentit, l’autora cita una expressió del lingüista John McWhorter que m’ha agradat molt: parla d'"adquirir una noció d’horitzons". Afegim-hi les imatges dels contes infantils, que Cox també destaca com a importants, i ja tenen un peu al món de l’art, de manera molt natural.

Reconnectar-nos amb la nostra part humana

L’autora aborda, evidentment, el tema de les pantalles, les xarxes socials i tot el temps que ens absorbeixen, però Cox és intel·ligent i no ho planteja com una dicotomia irreconciliable “llegir és bo i les pantalles són el mal”, una generalització que trobo massa recurrent. Reconeix virtuts a la tecnologia, però alhora reivindica la feina de contrapès que pot suposar la lectura en uns temps d’immediatesa, d’impaciència i de, quina ironia, desconnexió, fins i tot entre membres d’una mateixa família. Jo, per exemple, m’he sentit molt interpel·lada quan parla del temps que no estem disponibles per a la gent que tenim al costat si no sabem deixar el telèfon. Crec que una de les virtuts del seu llibre és que ens reconnecta amb la nostra part humana, allò que no pot substituir la tecnologia, i que ella diu que “encara és imbatible”. És aquest component humà el que fa tan única una trobada entre persones per compartir lectures.

I no només amb nens, perquè Cox reivindica la importància d’aquests moments amb la gent gran. Ens explica com, a moltes persones grans, les lectures compartides els proporcionen benestar, relaxació; són una manera de rebre amor, d’estar amb algú amable i de combatre la solitud. Llegint per a un altre, demostrem que ens importa. La màgia de llegir en veu alta fa venir moltes ganes de fer-ho, de convertir-ho en un propòsit real, tot i que Cox avisa: a vegades és feixuc, pesat, costa trobar el temps. No ho romantitza, però deixa una cosa clara: val molt la pena.