Aquest diumenge s’acaba la Banned Books Week, una iniciativa de diverses associacions d’autors i de biblioteques nord-americanes que té, entre d’altres, el suport del PEN. L’objectiu és defensar la llibertat d’expressió i denunciar la censura que pateixen alguns llibres. I quins llibres! Aquest any s’ha elaborat la llista de les cent obres més censurades durant la darrera dècada als Estats Units: fer-hi un cop d’ull és altament depriment i a estones divertit. Però preparem-nos, perquè aviat arribaran aquí les denúncies a escoles, biblioteques o llibreries per tenir o parlar de llibres que continguin idees massa subversives, com ara que dos pingüins mascles tinguin cura d’un pingüí nadó. Sí, aquest és l’argument del tercer llibre de la llista, un àlbum il·lustrat que es titula And Tango makes three i que com és que no està traduït al català? Continuo.
El número u de la llista és una autèntica joia, i aquesta sí que la tenim traduïda, gràcies a Yannick Garcia i Edicions de 1984: Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, de Sherman Alexie, un llibre ideal per llegir d’adolescent, un gran llibre. L’autor, descendent dels autèntics nord-americans, ha de veure com els descendents dels exterminadors dels seus rebesavis s’escandalitzen perquè el protagonista beu una mica, diu alguna paraulota i s’escapa de la reserva índia on el tenen tancat (!!) per veure com són les escoles “només per a blancs”. Altres perles de la llista són el clàssic al·legat antiracista Matar un rossinyol (sí, les denúncies venen sobretot d’Alabama i d’altres estats del voltant del Mississipí) o Fun home, el còmic sobre la sortida de l’armari d’Alison Bechdel.
Entenguem-nos: les denúncies les posen col·lectius de cristians blancs que defensen coses tan simpàtiques com portar armes a la guantera del cotxe, però que no poden suportar que un personatge imaginari digui fuck. Sembla estúpid, i ho és, però aquestes denúncies aconsegueixen que certs llibres desapareguin de biblioteques escolars, per exemple. I no és fàcil rebatre-les. Ja podem elaborar argumentari si volem defensar les nostres obres de ficció, no n’hi ha prou a insistir en l’artifici. Perquè, de fet, ningú no creu més en el poder de la literatura que el censor.
