BarcelonaLa història dels llibres és també la història dels llibres cremats. Si L’infinit dins d’un jonc d’Irene Vallejo, tan inspiradora, n’és la cara èpica i poètica, Quemar libros, del bibliotecari d’Oxford Richard Ovenden (Crítica, en traducció de Silvia Furió), n’és la cara fosca, dramàtica. En uns temps, els d’ara, en què la lletra impresa sobreviu entre minories enmig de la indiferència general, l’odi al llibre no deixa de sorprendre’ns doblement. Durant segles va ser concebut com un artefacte poderós, per bé i per mal. Avui és àmpliament ignorat. L’alfabetització ha avançat com mai, però no la lectura, i encara menys la lectura reposada. Hi ha un petit exèrcit de resistents que manté la flama, que compra, col·lecciona i estima els llibres, com s’ha vist amb la pandèmia. Són (sou) els autèntics dipositaris d’una forma de coneixement mil·lenària.

Richard Ovenden, màxim responsable de les prestigioses Biblioteques Bodleianes de la Universitat d’Oxford, ens adverteix que, malgrat els atacs explícits i bàrbars al llibre que s’han repetit secularment, des de les persecucions religioses fins al fanatisme nazi, el seu enemic principal és la deixadesa. Les biblioteques acostumen a morir per inanició, per ignorància. Els llibres s’obliden i es fan malbé. Moren en la soledat. Els nostres fills, tan digitals, ¿voldran conservar els nostres llibres subratllats? ¿On aniran a parar totes les lletres que ens han fet tan bona companyia i ens han modelat com a persones? 

Doncs bé, segons Ovenden, el que passa a les famílies també passa als estats: els governs fa temps que, en termes generals, van reduint els pressupostos per a biblioteques i arxius, com si en l’era d’internet ja no fossin necessaris. Cosa que, al capdavall, també va en contra del llibre digital i, per tant, de la conservació de la memòria de la humanitat, del saber i la veritat. I després ens queixarem del negacionisme acientífic, de les involucions ideològiques, de les fake news... Al Regne Unit, entre el 2009 i el 2019, es va passar de 4.356 biblioteques públiques a 3.583: se’n van tancar 773, i de les que han sobreviscut, moltes ho han aconseguit només gràcies al voluntariat.

De les tauletes a les biblioteques

Fa 5.000 anys que l’ésser humà va començar a guardar registres escrits, a Mesopotàmia. Amb permís de la d’Uruk, la primera gran biblioteca de la història va ser la del culte rei assiri Assurbanipal, a Nínive, amb 30.000 tauletes de fang. Però la icona que ha alimentat la imaginació d’Occident és la biblioteca d’Alexandria, que malgrat el mític incendi, en realitat va sucumbir a poc a poc per incúria i negligència. A imitació d’aquella, i després d’un llarg trànsit del papir al pergamí i el paper, les grans biblioteques públiques actuals s’inicien al segle XVIII. La Bodleiana d’Ovenden és anterior: la va fundar Sir Thomas Bodley el 1598 per fer front a la destrucció de llibres provocada per la reforma anglicana d’Enric VIII: milers de volums conservats a les biblioteques dels monestirs es van perdre per sempre (prop del 80% dels fons medievals britànics). Comerciant, diplomàtic i intel·lectual, va desheretar els seus i va llegar la fortuna per mantenir la biblioteca, que va fer oberta a “tota la república dels savis”. La seva gran innovació: publicar periòdicament catàlegs dels exemplars conservats ordenats per autors. Ovenden és el vint-i-cinquè “bibliotecari de Bodley”.

Conservar el futur

Però tot això no va de llibres antics ni d’història. “La conservació del coneixement no va dirigida al passat, sinó bàsicament al futur”, afirma Ovenden. Assurbanipal sobretot va conservar textos que predeien el futur. Necessitem salvar ben endreçada informació cabdal, tant tècnica com literària, que ens ajudi a sobreviure com a espècie. D’aquí mil anys ens caldrà saber on estan dipositats els residus nuclears, oi? I “emmagatzemar no és el mateix que preservar”, adverteix Ovenden. Per preservar calen persones, organització, saber. Al capdavall, pressupost. 

La seva proposta concreta per salvar els llibres i documents, siguin de paper o digitals, és posar un “impost sobre la memòria” a les grans companyies tecnològiques per finançar el servei a la societat que fan les biblioteques i els arxius públics. On s’ha de firmar?