El preu de comprometre's amb el genocidi de Gaza

Barcelona"Hem de perdre la por de dir les coses per si no agraden a la nostra família, als nostres amics, o a la gent que tenim al voltant. Hem de perdre la por de tenir determinades converses". Va ser sentir-ho i que el meu cap fes un clic. Són paraules de l'escriptor Javier Zamora a la presentació del seu llibre, Solito (Trad. Marta Marfany. Ed. Periscopi), dimecres al CCCB. Va consistir en una conversa francament interessant amb la periodista mexicana Eileen Truax, on van parlar molt de migracions (el seu llibre, que us recomano molt, recull la seva experiència amb només 9 anys, quan va viatjar des del Salvador fins als Estats Units, on l'esperaven els seus pares, guiat per un coiot). Una estona abans de les frases que recullo al començament de l'article, havia parlat de com molts estats es van crear a partir de "conqueridors" que van arribar a territoris nous per a ells i van arrasar poblacions locals senceres. En aquest context, va dir que "Palestina és un genocidi". Mentre ho deia, s'assenyalava el coll: hi portava un mocador palestí.

Justament aquell dia, i per això el clic del meu cap, jo havia llegit al web Literary Hub un article que parlava de l'escriptora Lana Bastašić, que va viure durant anys a Barcelona i que aquí ha publicat Periscopi (és boníssima, llegiu-la!). Explicava que li havien retirat una invitació literària pels seus posicionaments polítics: a mitjans de gener, Bastašić va anunciar que el seu deure moral i ètic l'havia portat a trencar el contracte que tenia amb l'editorial alemanya S. Fischer, perquè aquesta no s'havia pronunciat sobre el genocidi que s'estava produint a Gaza. Bastašić va explicar al diari britànic The Guardian que el contracte era per a la seva següent novel·la, i que havia renunciat a prou diners per viure durant un any.

Ara, aquesta renúncia voluntària ha comportat també que el festival literari de Salzburg i la Literaturhaus NÖ li hagin retirat la invitació que li havien fet per formar-ne part al maig. Argumenten que han seguit el seu trencament amb l'editorial alemanya i que, després de donar-hi moltes voltes, han decidit no convidar-la, perquè fer-ho els suposaria tenir un posicionament, cosa que va en contra del seu rol. Em sembla demencial que una entitat cultural respongui d'aquesta manera, que per mi significa un nou cas de censura. Bastašić els ha respost públicament i de forma contundent. Els diu que ja haurien de conèixer els seus posicionaments, tenint en compte que la seva obra tracta les conseqüències que la guerra té sobre els infants, i que, efectivament, des del punt de vista polític i humà, la seva opinió és que els nens no haurien de ser massacrats, i que el posicionament de les institucions culturals alemanyes hauria de ser un altre pel que fa al tema del genocidi. Els diu que "desconvidant-la" en realitat ja s'han posicionat, i els recorda (afortunadament) això: "Vosaltres no sou la literatura. Els vostres diners no són la literatura. S. Fischer no és la literatura. Alemanya no és la literatura. I nosaltres, els escriptors, ens en recordarem".

Bastašić ha tancat així el tema, i explica al seu Instagram que no farà cap entrevista al respecte, perquè considera que la conversa no s'ha de centrar en una dona blanca amb privilegis convertida en heroïna. Tot i així, em permeto enviar-li des d'aquí el meu agraïment pel seu compromís i posicionament públic. Per haver perdut la por, com deia Javier Zamora, encara que això tingui un cost.