BarcelonaAra que ja han passat uns quants dies del dos de novembre, dia dels morts –l’u ho és de tots els sants–, parlarem d’una d’aquelles publicacions a què són tan aficionats els francesos, un llibre que potser no s’ha publicat mai més, però que ha arribat a les mans del quídam servidor: Reflexions sur les grands hommes qui sont morts en plaisantant (Amsterdam, Chez les Frères Westling, 1742).

El llibre, que no porta nom d’autor, comença amb uns capítols de llei estoica que recorden les reflexions de molts escriptors d’aquesta escola filosòfica, de Sèneca a Montaigne. Per exemple: “La mort és més desitjable que temible”, “¿Pot ser la idea de la mort una cosa plaent?”, “Sobre la indiferència per la mort que han demostrat molts savis” o “Quina és l’època més avinent per morir”. Però cap al capítol IX l’autor s’engresca i comença a parlar de la gent que ha mort, ja no amb estoïcisme, sinó fent broma.

Explica que Suetoni, el de la Vida dels Cèsars, va demanar quan es moria un mirall i una pinta, es va endreçar els cabells, i va dir a l’acompanyada: “¿No trobeu que soc un bon comediant?”, frase que recorda la dita de Petroni, l’autor d'El Satiricó (en català, a Columna i a Adesiara), que el llibre reprodueix: “Mundus universus exercet histrioniam” (“Tothom fa de comediant a la vida”). No hi falta Rabelais, de qui molts biògrafs recullen les últimes paraules: “Abaixeu el teló, s’ha acabat la comèdia”, frase que també en recorda una altra, pel que sembla pronunciada per molts clàssics llatins: “Acta est fabula” (“I aquest conte s’ha acabat”). Elisabet I d’Anglaterra va fer anar els músics de la cort a tocar-li alguna cosa distreta al punt de morir, i la seva mare, la decapitada Anna Bolena, li va dir al botxí, quan va ser al cadafal: “¿Sou un bon professional?”, i va arrencar a riure.

El llibre també esmenta epitafis poc coneguts, com el d’un “disbauxat”, que diu: “Je suis mort d’amour entrepris / entre les bras d’une Dame: / Bienhereux d’avoir rendu l’âme / Au même endroit où je le pris”, que podem traduir així: “A causa d’amor polit, / morí als braços d’una Dama, / feliç d’estirar la cama / al lloc que vaig ser servit”. I el següent, més brut: “Vous, qui passez, priez pour cette Dame / Qui, en petant, par le cul rendit l’âme”, o sigui: “Pregueu, passants, per aquesta Dama / que mentre es tirava un pet / pel seu cul va lliurar l’ànima”.

Un llibre que acaba d’honrar la biblioteca de tot savi.