La llibertat. Però quina llibertat? Ens arriba un altre llibre de Theodor Kallifatides amb el seu característic estil sentenciós, poètic i un punt sorneguer. De nou tornem a Grècia de la seva mà. Aquest cop som al poblet de Ialós, a Lacònia, al sud-est del Peloponès. El llogaret de la seva infància és ocupat pels nazis... És la primera part de la trilogia novel·lada que va consagrar aquest atípic autor grecosuec. Sí, el llibre va ser escrit en suec a principis dels anys 70 i ara l’ha traduït Carolina Moreno Tena, Pagesos i senyors (Galàxia Gutenberg). Pagesos i senyors: tots individualistes i alhora conformistes. El món rural que retrata està fet d’un fatalisme atàvic, orgullós, salvatge i tossut. Les ideologies (feixisme, socialisme) hi penetren superficialment, el que compta i roman és la família, la terra, el diner, el sentit tràgic de la vida. L’amor i l’odi. El dolor que només s’alleuja amb brutalitat.

Qui té autoritat? Qui ostenta el poder, esclar. Però l’autoritat de debò no és aquesta. L’autèntica és molt escassa, "és l’autoritat que posseeixen les persones estimades", que són les que saben estimar, escriu Kallifatides. A Ialós, un poblet perdut, no n’hi ha gaires. En l’ambient hi domina la desconfiança, el safareig, criticar els altres gairebé com un deure social, el rumor insidiós com una manera d’afirmar-se (avui hem traslladat aquest hàbit mil·lenari a les xarxes socials). El complex d’Hèrcules hi està molt arrelat, de manera que els ialites, descendents dels lacedemonis espartans, de tan importants com es creuen tenen un munt d’enemics tant visibles com invisibles. I els cuiden molt, aquests enemics. Els catalans som una mica com els ialites, no?

Però no ens desviem del tema. Som a Ialós, han arribat els nazis i s’hi estaran quatre anys. Barbàrie sofisticada. D’entrada són prou ben rebuts, la gent d’aquells rodals ja sap que es tracta d’adaptar-se a les calamitats de la vida. Sobreviure. Veure-les venir. No en va, la seva és la terra on havia nascut l’art de dir poques coses, el laconisme. Més val no ficar-se en embolics. Malparlar en veu baixa i somriure als qui manen: els alemanys.

Només uns pocs (el mestre comunista, el jueu David, l’advocat, el farmacèutic, el jutge de pau i tres paletes, tots ells massa honrats per triomfar) saben de què va això de Hitler. Alguns joves ultratjats s’afegeixen a la resistència, no per ideologia, sinó per revenja: filotimo, l’honor per sobre de tot. Quatre gats, vaja. L’alcalde, que havia anat a la universitat, hi va entrar com un ruc i en va sortir com un ase, deia la gent. El profit que en va treure és saber que per surar cal tirar coces cap avall i llepades cap amunt. No era, doncs, el tonto del poble: aquest títol havia anat a parar a en Lolos. En grec, lolós significa boig, foll, sonat. A aquest, a les seves bromes pesades, sí que l’estimaven i el respectaven.

Enredar els altres era objecte d’admiració: la virtut de ser murri. Van enredar els alemanys, els ialites? Més aviat s’hi van enredar. Perquè al final, un cop foragitats, el que va romandre va ser l’odi als comunistes, les conviccions reaccionàries. Els que havien estat estratègicament feixistes se’n van sortir. ¿Pot un poble lluitar per una llibertat equivocada? "El món avança una mica a pesar de tot, però no va mai només endavant", escriu Kallifatides. En fi, haurem d’esperar els següents títols de la trilogia per veure cap on va anar aquell món. I mentrestant podem constatar que al nostre món d’ara el feixisme hi està penetrant de nou insidiosament. La por causa estralls. La llibertat no està mai garantida. Vigilem.