A dues setmanes que aquest suplement tanqui per vacances, i amb l’energia baixa, com suposo que molts dels que m'esteu llegint, havia pensat fer un article sobre lectures d’estiu, amb propostes i reflexions (originalíssimes totes) al voltant del que llegim en aquesta època de l’any. Però, finalment, no serà així, perquè fa dies que em ronda pel cap un llibre, gens lleuger, gens estiuenc, però que voldria recuperar.

La culpa d’aquesta recomanació la té Rishi Sunak, primer ministre britànic, amb la seva nova i polèmica llei d’immigració il·legal. A l’espera de saber si el deixen deportar migrants a Ruanda (!), aquesta setmana ha presentat la Bibby Stockholm, una barcassa-presó, com la definia Quim Aranda en aquest diari, on allotjarà migrants que entrin al Regne Unit a través del canal de la Mànega. Les organitzacions humanitàries ja han posat el crit al cel. Fins i tot l’arquebisbe de Canterbury s’ha posicionat en contra de la llei que permet fer això, argumentant, entre altres coses, que no està a l'altura de la responsabilitat política o moral de la Gran Bretanya. Destaco aquest fet perquè, en altres temps, potser m’hauria semblat un argument vàlid (de fet, crec que hauria de ser-ho), però crec que ara ja no hi ha cap garantia de res, enlloc. Cap altre amic que les muntanyes (trad. Josefina Caball, ed. Raig Verd) n’és una prova. El llibre és la història del seu autor, Behrouz Boochani. El maig de 2013, el periodista i poeta kurd es va veure obligat a fugir de l’Iran per la seva feina i les seves activitats culturals. Després d’una odissea, va voler demanar asil a Austràlia, però les polítiques migratòries del país van fer que el detinguessin i el portessin a un centre de detenció a l’illa de Manus, al nord de Papua Nova Guinea, on el van retenir durant sis anys. No hi havia càrrecs contra ell, cap sentència pendent. Les condicions allà eren terribles: el govern australià (insisteixo, el govern australià), que sabia quanta gent hi tenia, no hi enviava prou menjar per a tothom, cosa que originava molts conflictes. Els interns no tenien noms, eren números. Tampoc existien rutines, i els guàrdies, australians, tenien conductes indignes. Hi va haver motins. Els presos aconseguien intercanviar, a treballadors del centre, cigarretes per mòbils, que havien de tenir molt amagats. Sense paper ni bolígraf a la seva disposició, va ser justament al teclat del seu telèfon, en persa i per fragments, que Boochani va anar escrivint i enviant les seves vivències, que van acabar configurant Cap altre amic que les muntanyes. El llibre, tan dur com necessari, ha estat un èxit internacional, i va agafar una rellevància especial quan va rebre un dels premis australians més prestigiosos, el Victorian Prize for Literature. La paradoxa: era el 2019, i ell encara estava tancat, pel govern australià, a Manus.

Actualment, Moochani està establert a Nova Zelanda, i el centre de detenció està oficialment tancat des del 2017. És una història de vergonya, de violència i de vulneració dels drets humans, vinculada a un país suposadament democràtic i digne, igual que la Gran Bretanya. La barcassa-presó no pinta bé. Tant de bo no hi hagi un Boochani de la Bibby Stockholm. El drama és que, si hi és, ja no ens sorprendrà.