28/01/2022

Porta bé la casa i porta bé el marit

3 min
l’escriptora algeriana Maïssa Bey

Un nen poc estimat que no va fer res per impedir el suïcidi de la mare

“Estimat pare, he dubtat molt, però cal posar-hi fi –diu en Panotxa–. Ho confesso: no estimo la mare”. El pare li pregunta des de quan, i a causa de què. En Panotxa respon: “A causa de tot. D’ençà que la conec”.

L’escena arriba cap al final de Pèl de panotxa, un llibre de Jules Renard (1864-1910) protagonitzat per un noi d’una família rural sotmès a tota mena de crueltats. La mare li dispensa un tracte injust pàgina rere pàgina, i es despenja amb comentaris com aquest: “Què voleu que hi faci, jo? No li cau ni una llàgrima ni quan se l’atonyina”. I encara afegeix: “És tan orgullós que se suïcidaria per cridar l’atenció”.

Pèl de panotxa (publicat per Edicions Sidillà, amb traducció i pròleg d’Antoni Clapés) és un clàssic de la literatura francesa que recrea la infantesa desgraciada de l’autor. L’odi de Jules Renard cap a la seva mare no es va esvanir mai, al contrari: va arribar fins al moment mateix de la mort d’ella en la vida real. Renard va veure com la dona se suïcidava llançant-se a un pou, i no va fer gaires esforços per intentar salvar la progenitora. Va deixar constància de l’episodi al seu diari amb la fredor de qui anota que ha de comprar sal: “El dia 5, mort de la mare, enterrada el dia 7”.

He repescat Pèl de panotxa després de llegir la novel·la Cap més veu, de l’escriptora algeriana Maïssa Bey, publicada per Les Hores amb traducció d’Anna Casassas. La narradora coneix a la presó la Nassima. Totes dues estan llegint un exemplar vell i esgrogueït del llibre autobiogràfic de Renard. A la Nassima, les aventures del nen poc estimat la commouen. No exhaureix els insults cap a la mare d’en Panotxa, la senyora Lepic. “Tant era que jo mirés d’explicar-li que les mares de vegades no estimen igual tots els seus fills, que al capdavall només era una novel·la, que potser no era una història real, ella no afluixava”.

El que no es veu no existeix i no pot ser reprensible

I què hi fa, la protagonista de Cap més veu, a la presó? Compleix condemna per haver assassinat el seu marit. De fet, la novel·la arrenca quan ja torna a ser en llibertat, després dels anys entre reixes. Es confina llavors entre les parets domèstiques per amagar-se de les mirades i els judicis dels veïns. Recrea a casa la presó que ha deixat enrere. Fins que una escriptora que veu en ella un bon personatge de novel·la comença a visitar-la, i l’autora del crim es veu empesa a remenar la pròpia història. A explicar-se. A repassar cada instant del passat, per concloure que tot convergia en una certesa: havia viscut per poder viure l’instant alliberador de matar el marit, un home repulsiu que li clavava cops amb la voluntat manifesta de no deixar cap rastre físic. Les bufetades que se succeïen des de la primera nit eren fortes, però no prou per deixar-li marques a la cara. “El que és visible i el que s’amaga. Els dos pilars sobre els quals reposa la societat. El que no es veu no existeix i per tant no pot ser reprensible”.

Quan tenia vint-i-set anys, la mare la va pressionar perquè acceptés com a marit el germà d’una de les seves clientes. “Porta bé la casa i porta bé el marit, em va aconsellar en un to que no permetia cap ambigüitat, mentre planxava el meu vestit de núvia”.

Una mare que no la va anar a veure a la presó: “A partir del moment que em van empresonar, va prohibir a tots els membres de la família que pronunciessin el meu nom davant seu. [...] No parava de repetir, a qui volgués sentir-la, que no sobreviuria a l’escàndol”.

Maïssa Bei és el pseudònim de l’escriptora Samia Benameur, nascuda el 1950. A Cap més veu, denuncia la vulneració dels drets de les dones a Algèria i mostra fins a quin extrem pot arribar una dona després de dècades de patir violència estructural. Una violència invisible que deixa marques de les que no se’n van mai de la vida.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'Cap més veu' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats