14/06/2023

El pop com a animal fart de la nostra companyia

L'altre dia, un tauró va devorar un jove a les platges del mar Roig, a Egipte. I no fa encara un mes que vam assabentar-nos que les orques han començat a atacar organitzadament els vaixells de pesca a l'estret de Gibraltar. El National Geographic es demanava si ho feien per venjança. Als clàssics, com el Lazarillo, la qüestió sembla més clara, les coses es fan, sobretot, per gana. Si els humans hem buidat els mars de peixos (amb una pesca insostenible i amb la contaminació), es pot entendre que els animals que hi viuen hagin de cercar el seu menjar allà on el vegin.

De fet, això és característic del gènere humà i, potser, una de les claus del nostre èxit com a espècie. La depredació sense contemplacions. Quan estava tot gelat i no hi havia plantes, ni res, ens vam cruspir els mamuts fins a no deixar-ne cap. Ho explica el biòleg marí Ray Nayler a la seva primera novel·la, La montaña en el mar (Nova, 2023). I ho porta més lluny als paràgrafs on retreu a l'espècie sapiens que hagi prosperat a costa del genocidi contra altres varietats humanes, com els neandertals, els denissovans, els Homo florensis, els Homo luzonensis... Aquests no són els nostres predecessors, afegeix l'autor, sinó espècies humanes, amb una cultura pròpia i amb expertesa per fabricar eines, les quals hem esborrat de la faç de la Terra. Ni per un instant, hem provat de créixer amb aquestes espècies, cooperar, aprendre... Més aviat, al contrari, els vam desplaçar dels territoris fèrtils fins a terrenys pelats, on morien de fam, si no és que els matàvem amb les nostres mans i armes. Aquesta és una de les moltes, i serioses, reflexions sobre la humanitat que basteixen el llibre. És una novel·la de ciència-ficció i va d'un grapat de pops què prenen consciència de si mateixos i es rebel·len contra la presència dels humans als mars i, fins i tot, a les platges.

Cargando
No hay anuncios

La protagonitza una científica acompanyada d'una experta en seguretat militar i d'una criatura androide sense gènere i amb consciència de si mateixa, de manera que es planteja la qüestió de si la seva autoconsciència és humana o androide. ¿Pot algú sentir-se humà sense haver nascut humà? Aquest personatge, sí.

Allò que abans era humanisme ara és sociologia i neurociències, i a la literatura hem deixat de parlar de l'ésser humà per parlar del jo. I d'això en diem tenir consciència.