La diferència principal entre la ciutat de Barcelona i els pobles de tot Catalunya no resideix en el fet que a la capital es puguin visitar els frescos romànics o les taules gòtiques del MNAC, ni en el fet que a Barcelona es pugui escoltar la segona simfonia de Mahler o entrar en una llibreria ben abastida; ni tan sols en el fet que hi hagi botigues on venen de tot, a preus de fantasia. La principal diferència resideix en una cosa tan elemental com les places.
Barcelona és una ciutat amb uns quants espais verds prou generosos -com ara el Parc de la Ciutadella o Montjuïc, tots dos massa extrems-, però sense places amistoses repartides pel teixit de la ciutat. Per contra, és estrany trobar un llogarret, un poble o una vila al nostre país que no tingui una, dues, tres o quatre places públiques, ben repartides en el contínuum del lloc, per a esbarjo, descans, lleure i benestar dels vilatans.
Al poble on va néixer Cambó -el lector deu saber-ho; altrament ho trobarà amb molta facilitat a internet- hi ha tres places de prou dimensions, i tres o quatre espais més, una mica enjardinats, on totes aquelles ocupacions que hem dit són més que factibles. Com que a tots els pobles hi ha una plaça Major, en aquest també n’hi ha una. I com que a totes les places majors dels pobles hi ha un cafè-bar-restaurant, en aquest lloc també s’hi troba.
El porten una parella en segones núpcies -més perdurables i segures, en termes generals, que les primeres- i és un goig poder seure, sota la portalada de can Forn, a prendre un refresc, un cafè, unes creps que són delícia o els bunyols que en Mia -així li diuen- cou no solament per Pasqua, sinó gairebé tot l’any. El bar va estar a punt de desaparèixer arran d’una mala gestió en èpoques passades, però aquesta possibilitat va esgarrifar la població i, sortosament, el bar va tornar a obrir.
Per a més goig, a la plaça s’hi celebra el mercat setmanal -una deixia de l’Edat Mitjana, com ho són a Catalunya, en realitat, els pobles mateixos que han sobreviscut-, i llavors és un regal seure, fer una canya i contemplar tomàquets i albergínies, tota mena de flors, sabates i mitjons.
Aquesta és la gran diferència entre la capital de Catalunya i els llocs amb escassos milers d’habitants: des del bar de la plaça un pot agrair al destí que encara sigui viu malgrat les malalties més inesperades, i a l’urbanisme antic la possibilitat de tastar, de molt a la vora, el ritme insospitat de la vida dels altres.