Tot és infantesa, en Goscinny. Es veu als relats d’El petit Nicolas, i a les il·lustracions de Sempé. Aquestes històries procedien dels records del col·legi que Sempé li confiava a Goscinny per tal que les protagonitzés aquest fillet que van tenir tots dos. Això s’explica a la biografia de René Goscinny que ha fet la dibuixant Catel (per suggeriment d’Anne Goscinny, la filla), i que es titula Le roman des Goscinny. Naissance d’un gaulois (Grasset, París, 2019). Catel és autora, així mateix, de les respectives biografies, amb guió de Bocquet, de Kiki de Montparnasse, Olympe de Gouges (aquestes dues editades a Sins Entido) i Joséphine Baker, dones d’extraordinari talent i molt valentes en èpoques convulses. Anne Goscinny volia que el seu pare fos mostrat per una artista capaç de parlar així de les dones. No sé si avui Goscinny i Sempé haurien portat Nicolas a l’escola amb mascareta. Suposo que sí, quin remei. Però ho tindrien complicat per garantir el seu distanciament físic dins de l’aula, i fins i tot al pati, ja que rara era la història que no acabava amb tots els xiquets donant-se cops de puny al nas. Aquestes criaturades de barallar-se tumultuosament per un petit esdeveniment les arrossega Goscinny per tota l’obra. Passa a cada moment a l’aldea gal·la d’Astèrix. A Goscinny li agrada anar al col·legi com ho fan els nens de Zéro de conduit, la pel·lícula de Jean Vigo. Però allò que en Vigo és anarquia en Goscinny és socialdemocràcia. Nicolas, igual que els seus contemporanis Aquil·les Taló, Modeste i Pompon, Bola i Bill..., viu en una casa amb jardinet. Un altre capitalisme és possible. Els temps dolents queden enrere. En Vigo, la Segona Guerra Mundial està a tocar i l’escola és un cataclisme. I és un lloc sinistre a Les diaboliques, d’Henri-Georges Clouzot, al començament de la Guerra Freda. Sempre trobem un personatge infantil en el món de Goscinny: l’Obèlix podria anar a classe amb Alceste, Eudes i Nicolas; el gos Rantamplan és més nen que els quatre germans Dalton plegats, i també és un nen el califa d’Iznogoud. Al còmic de Catel es parla de les transformacions que sofria Goscinny amb cadascun dels seus dibuixants, i així es diu que amb Uderzo va ser gal; amb Morris, cowboy, i amb Sempé va ser nen. Va ser aquest l’únic a qui no li va amagar.