Com és un Peter Pan de la catalanor
BarcelonaL'autora nord-americana Kay Hymowitz va escriure l'assaig Manning up l'any 2011, on descriu una nova etapa vital, la preadultesa, un període flotant entre l'adolescència i l'edat adulta, que ella vincula a l'educació prolongada, la dificultat d'accés a crèdit, l'ajornament per formar una família i la cultura del lleure digital. Hymowitz descriu com aquest nou fenomen ha impactat més negativament en els homes, ja que les dones tenim un rellotge biològic més clar, que ens avisa quan ja va sent hora que la preadultesa s'acabi. No s'ha d'oblidar que l'accés a una feina ben remunerada o a un habitatge propi s'han convertit en empreses dignes de Frodo Saquet i la Comunitat de l'Anell. Hymowitz sosté llavors que és fàcil que, sense un guió vital clar, molts homes joves quedin atrapats en una cultura d'"home-criatura": gaudeixen dels privilegis de la maduresa (sexe, consum, llibertat de moviments) però eviten les obligacions (economia pròpia, família, cures).
A Teoria del joc, la nova novel·la d'Arià Paco, guanyadora del premi Anagrama d'enguany, tenim l'oportunitat d'endinsar-nos en el món intern de l'Ernest, el seu protagonista, un bon exemplar d'"home-criatura" de la catalanor. Tot i que la promoció de la novel·la la presenta com una reflexió sobre la vulnerabilitat i les contradiccions entre les noves masculinitats i el feminisme, a mi m'ha semblat un retrat esplèndid sobre la progressiva infantilització de la societat.
Més culpa, menys empatia
L'Ernest es mou en un ambient d'esquerra alternativa i feminista, i reflexiona sobre l'adequació del seu desig i fantasies sexuals, que ell associa a un model antic masculí de dominació, en una generació que es mou amb uns nous codis socials. Però la culpa que l'Ernest diu sentir per mostrar un desig "massa masculí" sembla més una culpa performativa que no pas reparadora. Investigacions recents (Vescio et al., 2021) mostren que, quan la identitat masculina se sent amenaçada, augmenten la culpa i la ràbia però cau l’empatia. És el que observem en l’Ernest, ja que la culpa és la coartada perfecta per semblar un bon noi desconstruït però, a la pràctica, comportar-se com un Peter Pan del segle XXI.
Segons la teoria de jocs, la jugada òptima és aquella que garanteix el màxim benefici amb la mínima pèrdua possible, i això és el que ell posa en pràctica: maximitza el plaer sexual i sentimental que li proporciona el poliamor, sense pagar les fitxes bàsiques de l'ètica relacional com la claredat, el temps o la consideració. A més, representa els fills d'una classe treballadora ascendent que ha pogut oferir a la descendència el privilegi de triar vocació sense pressió econòmica immediata (entengui's carreres vinculades a les humanitats) i que ha provocat una dependència prolongada (segons l'Observatori de l'Emancipació, només un 14,8% dels joves menors de 34 anys viuen fora de casa). Però les tesis feministes s'estavellen davant d'aquest egocentrisme infantil que mai s'acaba, ja que ningú pensa en el benestar i la llibertat de les mares d'aquesta generació de privilegiats precaris, que encara han de pagar pis i cerveses als fills.
El protagonista d'Els crits, la fantàstica i sorprenent novel·la de Víctor Recort, escriptor de la mateixa generació que Paco, i guanyador del premi Documenta 2024, dona una pista clau per a tots aquells Ernests que vulguin desenganxar-se del joc: "Un home només ho és en tant que és capaç de tornar, com a mínim, la mateixa quantitat de petons de bona nit que va rebre de petit". Res més a afegir.