Els pèsols de Pareto i Martin Luther King
L’estudiant Thomas Clarkson va participar el 1785 en un concurs d’assajos de la Universitat de Cambridge i, tossut i capficat, actiu i imparable, es va acabar convertint en un pioner de l'abolicionisme de l’esclavitud. Als Països Baixos ocupats pels nazis, Arnold Douwes va aconseguir que en un petit poblet, Nieuwlande, fossin molts els qui amaguessin jueus: no eren herois, simplement calia que algú ens empenyés a fer-ho. I l’Arnold, un punt eixelebrat i mentider, els hi va empènyer.
"No fas el bé perquè ets bona persona, et converteixes en bona persona perquè fas el bé", escriu l’historiador neerlandès Rutger Bregman a l’assaig Ambició moral (Empúries, en traducció de Maria Rosich Andreu). La seva tesi/proposta és que sempre cal passar a l’acció. Amb bones intencions no n’hi ha prou. L’efecte contagi funciona no només en negatiu (com ara veiem amb l’èxit de les ultradretes), també en positiu.
Era Martin Luther King qui deia "sovint, els idealistes no són realistes, i els realistes no solen ser idealistes". Bregman insta els joves i no tan joves a ser idealistes realistes, a ser ambiciosos moralment, a donar sentit concret a les seves vides, a no conformar-se amb l’small is beatiful. A fugir del com que tot és una merda, jo vaig tirant i ja us ho fareu.
"No dubtis mai que un petit grup de persones benpensants i dedicades pugui canviar el món. De fet, sempre ha estat així". Ho deia l’antropòloga Margaret Mead. Bregman reclama pensar en gran, voler deixar empremta més enllà d’un clic de "m’agrada". Són les minories tossudes i persistents les que ens fan avançar. En termes científics, respon al principi de Pareto: "El 80% dels efectes són conseqüència del 20% de les causes" (l’economista i horticultor va descobrir el 1896 que el 80% dels pèsols creixien en el 20% de les beines).
Si vols aconseguir alguna cosa important, més que atacar els teus enemics, has d’adreçar-te als teus amics ganduls o acomodats, com va fer el nord-americà Ralph Nader, fill d’immigrants libanesos, que en lloc de fer-se advocat milionari va impulsar el lobbisme pel bé comú. El 1971 el New York Times va dedicar-li 141 articles (també és veritat que el 2000 es va presentar de candidat independent als EUA i va restar a Florida els vots decisius perquè Al Gore guanyés a George W. Bush; ningú no és perfecte). Aquí hi ha una alerta: la puresa és poc efectiva.
Un dia, l’executiu milionari Rob Mather, impactat per un documental televisiu, va engegar una campanya solidària per ajudar la Terri (una nena que havia patit cremades gravíssimes al llit de casa a causa d’un cigarret mal apagat de la mare): "Neda per la Terri" va ser un èxit. Després va seguir amb "Neda contra la malària", en què el 2005 van participar 250.000 persones de seixanta països.
Podríem anar afegint més casos de persones que posen mans a la feina i aconsegueixen coses increïbles. Quins principis els guien? Acció, impacte, compassió radical, amplitud de mires, humanitarisme, ganes de viure i perseverança. La clau són compassió radical i humanitarisme perquè els altres també els podríem atribuir a Trump, que creu que els pobres desgraciats alguna cosa han fet malament. Mentida: "Si la riquesa fos el resultat inevitable d’emprendre i treballar durament, totes les dones d’Àfrica serien milionàries" (George Monbiot, periodista). És un tema d’injustícia estructural. Com es mesura l’èxit? Si és només en diners, l’ambició ja no pot ser moral. Si és en coneixement, bellesa o justícia, ja estem en un altre paradigma.
Només tenim una vida, aprofitem-la. I l’objectiu no pot ser exclusivament empaitar la pròpia felicitat. El de Bregman no és un llibre d’autoajuda. A vegades sembla un llibre per complicar-te les coses. Però té sentit, molt sentit. Contra el fatalisme destructiu, idealisme realista. Contra la ultradreta que arrasa, construir solidaritat amb objectius concrets. Contra el pessimisme paralitzador, optimisme amb empenta enfocada. Contra la mediocritat humana empoderada de Trump i cia., reivindicació del talent amb ambició moral.