“Perquè, al capdavall, això és allò important”

La frase del títol la vaig sentir a un polític sobiranista fa pocs dies. Es tracta d’algú prou jove per haver-se escolaritzat en català, que té el català com a llengua familiar i estudis superiors. I no la va dir, esclar, en una conversa informal sinó fent declaracions a TV3. Això últim no sorprèn: una aberració d’aquest estil se sol deixar anar, precisament, quan es vol parlar bé, que sol ser també quan es copien més servilment els usos castellans.

El polític, evidentment, volia traduir a estàndard, a un registre més formal —popularment, a “català correcte”— la frase col·loquial “Això és lo important”. I és que, amb l’actual normativa, aquesta frase la podem dir a casa amb sabatilles però no en un discurs al Parlament. Per contra, “Esto es lo importante” la podem dir a tot arreu. Però el pitjor no és això: el pitjor és que no tenim una única equivalència formal (“correcta”) per a aquest lo. En la frase del títol, la manera menys postissa de dir-ho és “Això és el més important” o bé “Això és el que té (més) importància”, però també és correcte “Això és l’important”. Ara: la frase col·loquial “Lo superficial no m’atrau” no la puc fer estàndard dient “El superficial no m’atrau”. He de dir, per exemple, “El que és superficial no m’atrau” o “La superficialitat no m’atrau”.

¿I què estan disposats a fer per “parlar bé” molts catalans (fins i tot si són sobiranistes i tenen estudis superiors)? Estan disposats a aprendre a dir B on deien A ( i on el castellà també diu A). No estan disposats a aprendre a dir B, C, D o E depenent del context sintàctic. Més que no estar disposats, diria que no estan capacitats per fer les necessàries anàlisis lingüístiques sobre la marxa. I llavors diuen només B on deien A. Aquest B, en el cas del lo, alguns han decidit que sigui allò. No saben —només ho saben quatre especialistes— que allò, si no va amb una relativa (“allò que...”) o certs adverbis (“allò realment...”), només pot tenir un valor díctic: només pot voler dir aquella cosa concreta de què hem parlat abans o que tenim a prop. Són parlants, no són lingüistes.