AIXO NO CAL DIR-HO
Opinió09/10/2020

Pepe Pótamo i el vent

Javier Pérez Andújar
i Javier Pérez Andújar

Amb tant de vent, fa uns dies vaig recordar uns dels meus dibuixos animats favorits. La veritat és que a tots els dibuixos els donava la categoria de favorits. Amb els llibres em passaria el mateix, perquè el que m’agrada és que existeixin. No que n’hi hagi sinó que existeixin. M’estimava els dibuixos per si mateixos, la sola idea d’un dibuix viu (si més no, amb ànima), igual que el que estimo dels llibres és el fet de l’escriptura (l’ànima altre cop), sense més distincions de gènere, d’estil o si són ficció, poesia, assaig, diplomes de natació... A classe de geografia (abans que aquesta matèria es passés a dir socials) ens van parlar de tres coses molt importants a la vida, ja que totes tres ens assaltaven cada hivern pel camí de l’escola. Era un camí recte, de terra, passava per sota d’una autopista i anava paral·lel a un riu brut. Molt aviat hi van posar palmeres al camí, com a les postals d’Elx, però fa poc que les han arrencat per reformes i la gent ha protestat. Entre aquestes palmeres que impregnaven d’exotisme aquell ras, obert, com la crosta d’una caiguda, entre la fàbrica de betum, la fossa roent i els blocs de pisos (anar al col·legi era l’acte d’obrir cada dia aquella crosta), els tres factors geogràfics que deia el mestre cobraven vida al pas de les nostres sabates plenes de fang. Eren el vent, la boira i el gel que es feia damunt els tolls igual que un tel davant els ulls d’un profeta. Quan els tolls no es gelaven trobàvem que a dins hi havia un arc de Sant Martí que es movia, fet de l’oli de les llaunes llançades al carrer, i aquells colors màgics reflectien la lluita de classes. Del gel (al pol Nord o al Sud) i de la boira (a Londres o al bosc) se n’han fet moltes pel·lícules de por, però les pel·lícules de vent són més líriques, i tràgiques, començant per la mítica The wind, amb Lillian Gish. Tot i això, a qui jo recordava quan feia vent era Pepe Pótamo i el seu crit hipohuracanat, i el mico Soso, i el globus amb què anaven pel món, que en comptes de cistella portava una mena d’arca de Noè. Sortien als dibuixos de Hanna-Barbera (el soci Bill Barbera era d’origen valencià, com Rita Barberá). En deien evasió, però jo sabia que era fugir (del llatí fugio, desterrament).