Una de les dones més oblidades de la cultura catalana del segle XX
BarcelonaUna de les dones més oblidades de la cultura catalana del segle XX és Paulina Crusat (1900-1981), filla d’un barceloní acabalat, però que va viure quasi tota la vida a Sevilla i a Madrid, cosa que no té cap raó per ser considerada una desgràcia: a les dues ciutats hi ha molta vida nadiua al carrer.
Crusat no és autora d’una gran obra, però diverses novel·les seves van ser editades per Destino (llavors dirigida per Joan Teixidor) i per Plaza & Janés (una, en vida de Josep Janés). Cap d’aquests dos editors no era menor.
El valor de Crusat potser no resideix en l’obra pròpia, sinó en l’obra de traducció i d’edició. Era una dona de gran cultura afrancesada, com esqueia a la seva generació. El primer resultat d’aquesta formació va ser una antologia de poemes de Jean Moréas —un autor que va tenir gran influència en la generació dels poetes noucentistes—, publicada a la famosa sèrie Adonais (Madrid, 1950). A la mateixa col·lecció, Crusat va publicar una Antología de poetas catalanes contemporáneos (1952), molt preuada pels crítics catalans, i, last but not the least, una antologia de poesia religiosa, Voces que te han cantado (1952 i 1970), el millor exponent de les seves creences i del seu desig d’oferir bona literatura universal a les cultures catalana i castellana en hores baixes.
El més interessant del recull —una menuda lliçó de literatura comparada— és que s’hi troben apartats dedicats a la poesia catalana i castellana, i una llarga sèrie de poemes d’autors anglesos, nord-americans, francesos i alemanys, i, cap al final, medievals en versió llatina i castellana. Hi figuren Santa Teresa, Fray Luis, Verdaguer, Maragall, Carner, Riba, Clementina Arderiu, Foix, Manent o Tomàs Garcés, i, entre els “més estrangers”, Donne, Herbert (això sí que és tenir bones antenes), Goethe, Novalis, Emily Dickinson, Rilke, T.S. Eliot i Pierre Jean Jouve. Era l’any 1952.
Cert que de vegades s’equivocava en la traducció de l’anglès i l’alemany, però es pot excusar. L’important és que una dona catalana que ni tan sols va viure gaire a Barcelona mantingués un interès per la nostra literatura i les dels altres en moments de tan gran i forçada incultura a tota la pell de brau.