Paul Auster i Siri Hustvedt

BarcelonaPaul Auster va morir el 30 d'abril, a les 6.58 h. Estava envoltat de la família, en una habitació que li agradava molt, la biblioteca de casa seva. Hi ha llibres a totes les parets, des del terra fins al sostre, i també unes finestres altes que hi deixen entrar la llum. Ho ha explicat la seva dona, l'escriptora Siri Hustvedt, en un post d'Instagram, el mateix canal que el darrer any ha fet servir per actualitzar la situació d'Auster en el que tots dos anomenaven Cancerland. Fa un mes i mig, en una visita a Madrid, Hustvedt semblava optimista: va explicar que Auster havia tornat a escriure, però el càncer ha estat implacable. Pel post de l'escriptora, també hem sabut que els seus últims textos han estat cartes al seu net de mesos, en Miles, que Auster escrivia a mà (com havia fet sempre; després, picava els textos manuscrits a la seva màquina Olympia), malgrat una tremolor que en complicava la lectura.

Hustvedt ha explicat tot això des del dolor de la pèrdua, però també de la decepció. El seu text comença dient: "Vaig ser ingènua, pensava que seria jo, qui anunciaria la mort del meu marit, Paul Auster". Algú va filtrar la mort de l'autor nord-americà abans fins i tot que ella pogués anunciar-la a gent pròxima, estimada. La notícia, diu, ja era a tot arreu abans fins i tot que poguessin començar a fer un primer dol, a pair-la. "No sé com ha passat, però no està bé". No està bé, no. La mort d'Auster ja deu ser prou dolorosa per sentir, a més, que t'han pres, o que t'han robat, vaja, la intimitat en un moment tan difícil.

Jo també pensava que seria ella, qui anunciaria la mort d'Auster. Es van conèixer el 1981 i es van casar l'any següent. S'admiraven molt, tots dos ho havien transmès amb molta naturalitat en entrevistes i trobades. Jo només vaig poder entrevistar Auster una vegada, quan acabava de publicar 4,3,2,1, el 2017. Era el final de la seva gira promocional per Europa i estava esgotat. Poc abans de començar la conversa, li vaig dir que havia conegut la seva dona unes setmanes abans i a ell se li va il·luminar la cara. "Me n'ha dit alguna cosa, de la seva visita a Barcelona. És meravellosa". Va recuperar les forces de cop. Més tard, a l'entrevista, va dir que vivia "amb un geni, la Siri Hustvedt, una escriptora extraordinària", i em va explicar el seu dia a dia mentre escrivia: "Vivim en una casa estreta de quatre pisos, a Brooklyn, i ella s’està al pis de dalt i jo al de baix. Tenim dos pisos entremig i durant el dia no ens veiem gaire. Ella escriu tan intensament com jo i, al vespre, tots dos caiem junts i, generalment, passem els vespres tranquil·lament: mengem alguna cosa i mirem pel·lícules velles per la tele per treure’ns una mica de sobre la feina del dia". Quan va morir Auster, vaig recordar aquest moment de la nostra conversa. Com tanta altra gent, vaig pensar en la Siri Hustvedt. També em vaig imaginar la casa de Brooklyn, on la distància no tornarà a ser mai més de dos pisos. DEP.