Seria injust dedicar articles a periodistes, traductors, llibreters o editors i no dedicar-ne un als escriptors. Fa quatre anys no en coneixia cap. Ara n’he tractat més de cinquanta, i això m’ha permès fer algunes observacions.

La primera és que tothom escriu com és. Això no vol dir que tothom escrigui amb personatges que se li assemblen, sinó que hi ha una cosa inherent al text que el vincula directament amb el seu autor, el seu caràcter, la seva actitud davant del món. Així, per exemple, en conec una que és exuberant i una mica laberíntica, i el seu estil, doncs, igual: frondós i una mica críptic. En conec un altre que es relaciona amb el món amagant qui és, i després quan escriu has de rebuscar molt per trobar-l’hi, perquè la seva prosa treballada és com un mur rere el qual amagar-se. Hi ha també aquella altra escriptora que és agradabilíssima però que sembla que per dins sigui de gel, o de pedra, i llavors llegeixes el que escriu i pam: malgrat l’aparença visceral, tot es narra amb una distància glacial. També hi ha aquell que és massa feliç i les desgràcies de les novel·les li queden estrafetes, postisses; l’altre que no saps si és tancat o antipàtic, i amb els seus llibres et passa el mateix, i, per descomptat, hi ha qui és tan extravertit i desaforat que després s’obre en canal quan escriu.

A banda dels trets caracterials, els llibres s’encomanen de la mirada de l’autor, perquè cada cervell entén les relacions, sentiments i reaccions humanes, el funcionament institucional, les cadenes de causa-efecte segons la seva lògica pròpia i única i, per tant, els seus personatges i trames funcionaran segons la seva lògica. És com la gravetat, una mena de llei a priori aplicable a tot el món de l’autor.

Una segona cosa que he observat és que tenen els mecanismes de defensa patològicament ben entrenats. Escriure és exposar-se i això, ai, és delicat. Els egos són material explosiu. Entre els literats hi ha un bon grapat de ressentits, perquè donar la culpa als altres és la manera més fàcil que tenim de combatre la frustració. Si el meu llibre no funciona prou bé ha de ser necessàriament culpa de l’editor, l’agent, els llibreters, els periodistes, el coronavirus, la pluja de Sant Jordi, la profe que em tenia mania a tercer de primària; o també, últimament: perquè no soc dona, perquè en tinc més de cinquanta, perquè soc vell-heterosexual-cis-valencià-cristià; i aviat: perquè calço un quaranta-sis. Algú altre, qui sigui, ha de tenir la culpa. Creuen que a tothom el mou l’enveja, però de fet són ells que tenen les neurones corcades per l’enveja.

El ressentiment es combina tragicòmicament amb l’arrogància: el món sencer és imbècil perquè no s’adona de la vàlua de la seva obra, la qual, per descomptat, és una obra mestra injustament ignorada. Si fossin rics, diuen, no voldrien milers de lectors, sinó només una elit de lectors escollits: l’Olimp. També són aquests els que es consideren mereixedors de tots els premis als quals es presenten i imaginen conxorxes a cada cantonada. Valga’m Déu si no els posen a la llista de l’Òmnium, del Finestres! Un altre mecanisme de defensa en sentit oposat és el de la flagel·lació: els escriptors acomplexats, que treuen importància al que escriuen o gairebé se n’avergonyeixen, com si el món els estigués salvant la vida a cada moment.

Els mecanismes de defensa tenen la seva raó de ser. Quan tenim por que el món ens faci mal només hi ha aquestes dues actituds: armar-nos per defensar-nos a qualsevol preu o imaginar tots els mals possibles de manera que quan arribin ja els hàgim anticipat i no ens fereixin. Després hi ha un grapat d’escriptors una mica més equilibrats (no m’hi incloc), que capegen amb més dignitat els revessos de la vida literària.

Per últim, els escriptors estan envoltats d’ismes. El secretisme: les vendes i els avançaments que es paguen són informació classificada, no fos que despertessin més zombis del ressentiment. El derrotisme: la gent no llegeix, tot està perdut (i sí: la gent no llegeix, tot està perdut). El gremialisme: quan ets nou, tothom et ve a ensumar per tenir una opinió de primera mà; alguns t’acullen, d’altres et rebutgen, d’altres fan veure que t’acullen però et foten la punyalada per l’esquena, uns quants (massa) et tracten amb paternalisme: qui et penses que ets, ara vens llibres però amb el segon fracassaràs, i si no és el segon serà el tercer, i si no fracasses serà perquè ets el preferit de l’editor, de l’agent, de la pluja de Sant Jordi, de la profe, o perquè ets dona, jove, trans, perquè calces un quaranta-u. Però en general, després d’ensumar-nos i de parlar una estona, hi ha una sensació càlida de gremi, de ser conscients que hi ha batalles que les hem de lliurar junts, i molts et donen suport en públic o en privat. Hi ha companyonia i la voluntat de fer pinya més enllà de les desavinences. I això està molt bé.