ELS LLIBRES I LES COSES
Llegim Opinió 09/12/2017

La normalitat de la anormalitat (dedicat a García Albiol)

i
Ignasi Aragay
3 min
La normalitat de la anormalitat (dedicat a García Albiol)

Ara que Xavier García Albiol ha posat de moda la idea de normalitat, val la pena llegir Thomas Bernhard, de qui El Gall Editor acaba de publicar L’imitador de veus, en traducció de Clara Formosa. Per a Bernhard, la normalitat és una cosa depriment, patètica i lamentable. Fins i tot infernal i perillosa. I, en realitat, impossible. Suposo que l’escriptor austríac trobaria García Albiol d’allò més normal, és a dir, d’allò menys interessant i absurd. O potser no, potser rebuscant en el personatge desemmascararia la seva anormalitat normal...

A Bernhard el que li interessava era la bogeria, entesa com la cara fosca de la normalitat. Tota la seva obra va en aquesta direcció: és un elogi asèptic dels qui sense adonar-se’n surten de la norma, dels qui fugen de la convenció, del marc establert, dels qui viuen una realitat paral·lela -real o fictícia- a la feina, la família, els amics. Una desviació que, quan es manifesta de debò, ho fa de la mà del suïcidi, l’assassinat, la depressió o la soledat més radical.

A L’imitador de veus fa cent quatre retrats de personatges al marge de tot, un catàleg de ciutadans fora del normal. En un diari, aquestes històries anirien a la secció de successos. De fet, la manera de narrar de l’escriptor té un to fred i objectiu, cap judici moral. El que per a molts serien autèntics monstres o folls o criminals, per a l’escriptor són psicologies dignes d’atenció. La seva mera existència li serveix per negar la suposada normalitat del món, una normalitat que necessita les excepcions de la bogeria per afirmar-se com a presó d’ànimes.

En realitat, moltes d’aquestes persones en les quals Bernhard fixa la seva atenció són aparentment normals. Per exemple, aquell jove superric que duia una vida normal amb la seva parella, només que la parella era un maniquí. O el carter que durant anys havia deixat de repartir les missives que creia que duien notícies tristes. O el refugiat turc acollit a casa d’una venerable anciana a qui un dia, “per caritat”, decideix matar. O la viuda solitària a qui només feia companyia un gos, al qual un dia va decidir liquidar, per així poder tornar amb els humans. O aquell príncep l’oncle del qual, abans de suïcidar-se als 51 anys, li havia dit que “haver de viure cinquanta anys en aquest món, al cap i a la fi sense que se’t consultés, era més que suficient per a una persona capaç de pensar. I que qui sobrevivia després d’aquest temps era dèbil d’esperit o de caràcter”.

O aquest cas, que em permeto reproduir sencer, perquè il·lustra bé l’estil i el fons de les microhistòries del llibre: “Una dona d’Atzbach va ser assassinada a cops pel seu marit perquè, segons la seva opinió, havia agafat el nen equivocat per posar-se fora de perill a la casa en flames. No havia salvat el fill de vuit anys, de qui el seu marit tenia previst fer-ne algú especial, sinó la filla, a la qual el marit no estimava. Quan el tribunal de districte de Wels va preguntar al marit què tenia previst per al seu fill, el marit va contestar que volia fer-ne un anarquista i un assassí de masses enderrocador de la dictadura i, per tant, de l’estat”.

Vet aquí el que hi ha darrere la normalitat, senyor García Albiol.

stats