Fa uns quatre anys vaig dedicar un tast a un anunci de l’Associació Catalana de la Fibrosi Quística que deia “Tu respires sense pensar. Jo només penso en respirar”. Hi destacava que era comunicativament impecable però normativament incorrecte, ja que aleshores la norma només acceptava “en respirar” en el sentit temporal de “quan respires” i no pas com a complement de règim del verb pensar (en). En aquest segon cas la norma obligava a canviar la preposició en per a.

Doncs bé, l’anunci segueix molt present al metro de Barcelona però ara diu: “Jo només penso a respirar”. Seria una cas d’èxit en la implantació de la norma si no fos que la norma també ha canviat durant aquests mesos. Des de l’aparició de la nova gramàtica de l’IEC (GIEC), “Jo només penso en respirar” ha passat a ser correcte amb un sentit idèntic a “Jo només penso a respirar” (que es manté com a forma preferible en els registres formals).

En el tast de fa quatre anys jo defensava que la norma acceptés aquest en de règim davant l’infinitiu i remarcava que, en cas d’acceptar-lo, calia que també considerés correcta en registres formals la seqüència al + infinitiu amb valor temporal, perquè, si no, seria impossible saber si el nen de l’anunci pensa quan respira o si respirar és l’objecte del seu pensament. I, en efecte, la GIEC ara també considera correcte al + infinitiu al costat de en + infinitiu (que es manté com a forma preferible en registres formals).

La GIEC, doncs, ha flexibilitzat la norma, però el problema és que ara la frase “Jo només penso en respirar” ha deixat de ser clara; i no parlo només d’aquesta frase sinó de moltes altres d’estructura paral·lela. Fer compatible un en de règim amb un en amb valor temporal genera ambigüitats poc suportables. El pas de a a en en el primer cas potser demana el pas de en a al en el segon. El preu de voler acontentar a tothom acaba sent desordenar la llengua. És un d’aquells casos en què ens hem de plantejar si no cal “acceptar en lloc de” i no pas “al costat de”.