Hi ha hagut en la història una llarga sèrie d’homes de lletres que han experimentat, en una nit misteriosa, un canvi radical en les seves vides, idees i creences.

Al seu Mémorial, Pascal parla de la nit del 23 de novembre de 1654, dia de Sant Climent, en què va experimentar un “foc” -això ens sona- que el va transformar completament: “Oblit del món i de tot, fora de Déu”. És el famós contemptus mundi de Petrarca, i de tants filòsofs de l’Humanisme. A partir d’aquella nit s’obria el període de les seves famoses Cartes provincials i dels Pensaments.

Descartes va tenir una nit igualment reveladora el 10 de novembre de 1619: en parlava Hans Robert Jauss al seu llibre Les transformacions del modern (1989). Durant un viatge molt crític a la ciutat de Londres, l’anomenat Mag del Nord, Johann Georg Hamann, va viure una nit insòlita, el 31 de març de 1758, després de la lectura del “primer llibre de Moisès”. La vida li va canviar de mig a mig, com es llegeix al seu llibre Viatge infernal del coneixement de si mateix.

Més endavant, la tardor de 1794, Rousseau, camí de Vincennes, va viure una altra nit transformadora i fecunda. Paul Claudel havia perdut la fe i la nit de Nadal de 1886, a Notre-Dame, va sentir una crida irresistible que va capgirar tots els seus dubtes i el va refermar en la fe catòlica. A Paul Valéry, la gran nit sacsejadora, laica del tot, li va venir l’agost de 1892, i va significar la porta oberta que conduiria al seu famós Monsieur Teste. És l’anomenada nit de Gènova, que va anar acompanyada d’una tempesta furiosa. André Gide escriu als seus Diaris que la nit del 28 de juliol de 1907 el va trasbalsar i el va inspirar per escriure el seu llibre Ferdinand ; i va recordar per sempre aquelles hores d’insomni, o de somni, com les més productives en la seva carrera d’escriptor.

La nit del 24 d’agost de 1934 Borges va fer un intent de suïcidi. No es va morir, i a partir d’aquella experiència es va mirar la vida de tota una altra manera i va escriure el bo i millor de la seva obra. Ho explica Rodríguez Monegal a la biografia de l’escriptor argentí. Heidegger, que sempre demanava més temps per acceptar alguna mutació de la seva persona, va necessitar tres nits per copsar el capgirament de tota la metafísica occidental: ho vaig llegir en un article de Pedro Laín Entralgo a El País, amb data 13-10-1993. La gran nit de regirament de Kafka no es va esdevenir arran de la redacció de La transformació, com podríem suposar, sinó abans, el 22 de setembre de 1912, quan va escriure d’una tirada la narració La condemna, sense aclucar els ulls en tota la nit.

Ara penso que la nit del proppassat divendres, 18 d’octubre, quan es va encendre mig Catalunya, molts catalans potser van experimentar, també, una fructífera revelació.