Només nens prims a classe
BarcelonaEncara sobre Roald Dahl, sí. Ja em perdonareu, però no me’n puc estar. Entre els meus llibres preferits hi ha Charlie i la fàbrica de xocolata, i Roald Dahl m’ha regalat moments de lectura tan fabulosos que la polèmica d’aquesta setmana me l’he pres com una cosa personal. Ja estic arremangada, som-hi.
D’entrada, vull felicitar els hereus de Roald Dahl, que s’han venut al sistema (poques vegades he estat tan convençuda de recórrer a una frase tòpica), cosa que confirma que, efectivament, l’objectiu que hi ha darrere els canvis, segons ells, d’acostar els llibres a la realitat actual, es compleix. Endavant amb el capitalisme. El classisme, certament present a la nostra societat, que tampoc hi falti. Fora les caixeres de supermercat i les secretàries que va imaginar Dahl i que servien a les bruixes per passar desapercebudes, i endavant les científiques i les empresàries (que, d’altra banda, sempre endavant, però aquest no és el tema d’avui). Seguim amb el políticament correcte, tan en voga, i eliminem els grassos. No, de debò, no només la paraula, com han fet ells, eliminem-los: que només els nens prims puguin anar a escola. M’estic passant? Perdoneu: els enormes que hi vagin, també. Es veu que aquesta paraula sí que la poden tolerar els lectors sensibles que han fet de conillets d’índies per decidir quins canvis calia introduir. Ai, els lectors sensibles... Ho he intentat, de debò, però a partir d’aquí tiro la tovallola. Ja no puc seguir donant la raó als gestors de l’herència de Roald Dahl.
Justificar l'injustificable
Estava disposada a fer els ulls grossos amb l’apropiació i la censura (soc una dona del meu temps), però això dels lectors sensibles no m’agrada ni per fer-ne ironia. Aprofitar-se de les criatures per justificar l’injustificable ja no ho puc comprar. Sobretot, tenint en compte el respecte que l’autor tenia pels nens, i que explicava tan bé la gran Teresa Duran a Cavall Fort: “Dahl tracta els seus lectors, adults o infants, com a persones intel·ligents i plenament capacitades per a gaudir amb la ironia, la irreverència i la imaginació d’un autor políticament incorrecte, però extraordinàriament crític amb la injustícia o l’abús de poder”.
Quentin Blake, l’il·lustrador de les obres de Dahl (quina parella, quin talent!), el descriu com un adult entremaliat, i creu que una de les claus del seu èxit era que sempre es posava del costat dels nens. Poques vegades un autor ha connectat tant amb les criatures, certament, i em sembla que això s’ha vist aquests dies de polèmica: han sortit a defensar-lo veus de totes les generacions, que estic convençuda que ho feien des del record o la marca que els han deixat les lectures que van fer de Dahl de petits (i no tan petits). Tots som gent a qui Roald Dahl va fer pessigolles: ell utilitzava aquesta expressió, creia que un llibre sempre ha de fer pessigolles per no avorrir els nens. També deia que no li costava fer-ho, perquè el que els feia riure era el mateix que el feia riure a ell. Rebia centenars de cartes de lectors petits, i sempre les contestava. Quan va morir, als 74 anys, el van enterrar amb algunes de les seves coses preferides: els seus llapis, pals de billar, una serra (?), vi negre i xocolata. Espero que encara n’hi quedi, de vi i de xocolata. Aquests últims dies, en deu haver necessitat.