Les cartes entre Proust i el crític que el va saber valorar

El 1913, Marcel Proust va publicar Pel cantó d’en Swann, la primera entrega de la seva aclamadíssima A la recerca del temps perdut, havent patit uns quants rebutjos editorials i havent-ne finançat ell mateix la publicació a Éditions Grasset. Entre els qui van ignorar els mèrits del llibre hi havia la prestigiosa revista literària Nouvelle Revue Française, bressol de Gallimard. La culpa la va assumir André Gide, fundador de la NRF: “No m’ho perdonaré mai”, escriuria en una carta a Proust.

El gener del 1914, Pel cantó d’en Swann va enlluernar l’editor i crític Jacques Rivière. Aquest va recomanar a André Gide que es llegís la meravella que li havia passat per alt. “Feu tot el que pugueu per obtenir-ne els drets -va dir Rivière a Gaston Gallimard i a Gide-; creieu-me, més endavant serà un honor haver publicat Proust”. Li van fer cas: els següents volums ja van aparèixer per capítols a NRF, i en forma de llibre a Éditions Gallimard. La segona entrega, A l’ombra de les noies en flor, va rebre el premi Goncourt del 1919.

L’editorial segoviana La Uña Rota ha publicat ara, per primer cop en castellà, la correspondència entre Marcel Proust i el seu diguem-ne descobridor, Jacques Rivière. Les cartes s’allarguen des del 1914 fins poques setmanes abans de la mort de Proust, el 1922. I permeten conèixer de prop el món literari de l’època, que no dista gaire de l’actual, tant a França com més avall: favors, enveges, capelletes i etcètera.

L’olor i el gust, tan immaterials i tan persistents

L’escena més cèlebre de l’obra de Proust, la de la magdalena, la trobem al principi del primer volum d’ A la recerca del temps perdut. El narrador s’endú als llavis una cullerada de te on ha deixat que s’estovi un tros de magdalena, i just llavors passa el que passa: “I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu”, escriu Proust en la traducció al català de Josep Maria Pinto, publicada per Viena Edicions.

El gust de la magdalena el remou sencer perquè li desvetlla un record antic: “Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora d’anar a missa), quan pujava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la”. La famosa magdalena de Proust o el poder tossut de la memòria olfactiva.

La mort menys amarga i menys probable

Topo de nou amb Proust mentre llegeixo Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents, de Josep Lluís Badal (perdó: j.l. badal, amb inicials i minúscules), un llibre publicat per Rata que encaixa amb la definició del que pretén aquest segell editorial: “Rata és quan preguntes a algú de què va un llibre i no sap què respondre perquè va de tot”. Les coses que realment han vist... va dels núvols, de la infantesa, de la literatura, de la vida, de la mort.

De Proust, badal reprodueix el següent fragment d’ Un amor d’en Swann : “Potser és el no-res el que és veritat, i tot somni nostre és inexistent, però aleshores sentim que caldrà que aquestes frases musicals, aquestes nocions que existien amb relació a ell, tampoc no siguin res. Traspassarem, però tenim com a ostatges aquestes captives divines que seguiran la nostra sort. I la mort amb elles té alguna cosa de menys amarg, de menys ingloriós, potser de menys probable”.

Potser sí, ves quina cosa, fa mesos que no m’ho trec del cap. Potser és el no-res el que és veritat.