Qualsevol vida és excepcional, única, insubstituïble. El destí de cada home és el destí de tota la humanitat. Quan permetem la injustícia en algú, en realitat la permetem per a tots. Quan algú comet una injustícia, en realitat la comet en nom de tots. “Cada home porta dins la forma completa de la humana condició”, deia Montaigne. En cada vida ens ho juguem tot, com a individus, esclar, però també com a espècie. Tot el bé i tot el mal que podem fer són decisius. Perquè només el podem fer nosaltres. I perquè precisament pel fet de ser únics -i alhora complets en aquesta singularitat- representem el tot.
L’escriptor austríac Robert Seethaler (Viena, 1966) és l’autor de Tota una vida (La Campana), en traducció de Mariona Gratacòs. És la novel·la d’una existència aparentment anodina i freda, la d’un home rústec, coix, confinat en una vall d’alta muntanya, solitari, gairebé analfabet, sense amics ni enemics. Algú que surt del no-res (sense passat conegut) i acaba en el no-res (probablement ningú el recordarà). Doncs bé, el que ens diu Seethaler és que aquesta vida és un tresor, el que ens ensenya és que Andreas Egger és la humanitat.
Com la vida d’Egger, la novel·la és senzilla, com un riu fred que simplement corre aigua avall, seguint el seu vertiginós curs natural. L’Egger s’arrossega muntanya amunt, envoltat de neu i fent front, sovint sense ser-ne del tot conscient, a les adversitats del destí. Nascut pràcticament a l’entrada del segle XX, en la seva isolada experiència, només tocada fugaçment per l’amor -un amor per Marie que tanmateix dona sentit a tota una vida-, es concentra també l’evolució d’un segle de guerres i progressos tècnics. Un segle voraç al qual ell s’enfronta amb les seves dots naturals, que li donen una seguretat rocosa, aspra: la fortalesa -és físicament fort, molt fort- i la lentitud -és lent, molt lent, tant si parla com si camina.
Tan sols marxa lluny de la vall una vegada, al front rus, al Caucas. Rep ordres i les compleix, primer com a fugaç soldat nazi i després com a pres, en el seu llarg captiveri. No té cap consciència política. Només té la seva vida precària, misteriosa i insondable. Com la de tots nosaltres, finalment.
Sí: tota una vida qualsevol és el que tots tenim. Homes i dones, un a un, cadascun de nosaltres som la humanitat.