És necessari que llegiu 'Fantàstic Ramon', de Clàudia Cedó

BarcelonaA vegades entro en conflicte amb el terme "necessari" aplicat a la cosa cultural: un llibre necessari, una obra de teatre necessària, un concert necessari. De tant en tant, em sembla que carreguem massa la cultura d'aquesta responsabilitat i que, mentre ho fem, ens oblidem de la diversió i de l'entreteniment per ells mateixos, del fet de llegir o de veure una pel·lícula pel pur plaer de fer-ho, sense altra finalitat que passar una bona estona. Aquesta setmana vaig recomanar la novel·la La vida del llibreter A. J. Fikry, de la Gabrielle Zevin (Periscopi; traducció d'Octavi Gil Pujol), dient que és "agradable de llegir". Algú em va preguntar: "Això és que no t'ha agradat, oi?". Em va sorprendre. És una cosa dolenta, dir d'un llibre que és agradable? També hauria pogut dir que em va entretenir, perquè és la pura veritat: el vaig llegir gairebé d'una tirada. És un llibre que quedarà per sempre a la meva memòria? No. Em va agradar llegir-lo? Sí, perquè és una novel·la... agradable de llegir.

"Aneu a les sales, però llegiu teatre, també!". Aquesta setmana he sentit la Clara Narvión i el Bernat Dedeu fer aquesta reivindicació als mitjans. Com que en soc molt partidària, m'hi adhereixo, i us recomano un text teatral, una comèdia fosca i amb un punt fantàstic que em farà entrar en contradicció amb mi mateixa, perquè és una obra –potser ja ho heu endevinat– "necessària". Comanegra acaba de publicar Fantàstic Ramon, el text de la Clàudia Cedó que, de fet, encara podeu veure a la sala gran del Teatre Lliure de Barcelona. Cedó és una de les ànimes d'Escenaris Especials, un projecte que treballa per reflectir en escena la diversitat real que existeix a la nostra societat, i això vol dir que als seus muntatges hi participen persones amb diversitat funcional, trastorn de l'espectre autista o necessitats educatives especials. Amb tota aquesta experiència a l'esquena, ha participat en la creació del projecte Ànima Lliure, del Teatre Lliure, "que vol aconseguir que veus i cossos diversos, que normalment no habiten els escenaris, els conquereixin".

També han conquerit les pàgines de Fantàstic Ramon, que parla del que passa en un poble "normal", quan hi neix una criatura "diferent". Utilitzo les cometes amb tota la intenció, perquè l'obra posa en evidència aquesta terminologia recurrent, aquesta dicotomia terrible que no té més origen que la por de la diferència, lligada a la incapacitat de veure-la en positiu. En aquesta mena de "Twin peaks a la catalana", com la descriu Cedó, en Ramon és un nen de drap, que ni es mou, ni parla ni hi sent. L'autora explica molt bé el que passa amb els altres, amb els habitants de Santa Aurora de la Pietat –quanta ironia, en la tria del nom– que hi han de conviure, però també descriu especialment bé l'experiència dels pares del Ramon, que estimen el fill, però que alhora estan esgotats i se senten frustrats i culpables per no saber-s'hi comunicar prou bé. A mi, que el tema em toca de molt a prop, em va emocionar sentir-m'hi representada, i em consta que els ha passat el mateix a moltes altres famílies.

Nosaltres hem anat al teatre i hem llegit l'obra, però si aquest text és necessari, si és a la sala gran del Lliure, si l'interpreten actors amb diferents tipus de diversitat, és també perquè arribi a totes les persones que no conviuen amb el tema. No s'hi val a dir "quina bona idea, això del Lliure", i ja està: també es fa per a vosaltres. Aneu al teatre –feu el favor d'esgotar les entrades pels dies que queden– i llegiu Fantàstic Ramon. És necessari.