De muses i musos
Dels inconvenients de ser una musa en vaig escriure fa un temps, quan jo mateixa em vaig trobar exercint el rol. No em va agradar ser musa, i ara m’adono que la relació musa-artista no pot acabar de funcionar si no és en equip. Potser com en tota la resta de relacions, per altra banda. Si la teva funció com a musa és estar a sobre d’un pedestal i prou, no deixes de ser un objecte passiu i anònim al servei de les necessitats d’un altre. I les teves necessitats, o desitjos, o opinions queden engolides per l’obra i pel geni (que, per descomptat, és l’altre i és home).
Jo en tinc unes quantes, de muses. Les meves muses són subjectes de ple dret, són escriptores, i tenen noms i cognoms. Són l’Elisenda Solsona, l’Anna Punsoda, la Laura Tejada i la Gemma Sardà. Elles no m’inspiren poemes amb la seva presència, sinó que és veient el seu talent, força creativa, valentia i perseverança, que a mi em venen ganes d’escriure. Totes van publicar molt abans que jo, mentre em dedicava a fer la croqueta dins d’un bucle de procrastinació creativa. I va ser la seva confiança i, sobretot, els ulls amb què em llegien (amb estima, sense paternalisme, posant el seu talent al servei del que necessitava) el que em va ajudar a sortir d’aquells llimbs.
L'anomenaré 'muso'
En català, la paraula musa no té masculí. No sé què hem de fer les dones si, a banda d’altres dones talentoses, també trobem un home que ens inspira. No a voler-lo seduir i esdevenir musa passiva, que és on la història ens ha volgut col·locar, sinó a esmolar el nostre geni i treure el millor de nosaltres mateixes. Tot i que trobar-ne un potser és més difícil que un trèvol de cinc fulles (hi ha una probabilitat d’1/50.000), jo, si faig sort, l’anomenaré muso.
En català, oh, sorpresa, la paraula geni no té femení. Les meves muses són dones i són genis i, tot i el risc de carrinclonejar, vull dir en veu alta que és gràcies a elles, i per a elles, que escric.
La teoria ja me la sé: les coses les hem de fer per a nosaltres mateixos, i bla, bla. I és cert. Però rodejar-te de gent a qui estimes i admires (i que t’estima i t’admira) trobo que és la font més gran d’inspiració a què hom, artista o no, pot aspirar.