El professor frustrat i la redacció de l’alumne que mai parla
Ho escric d’entrada perquè així ja queda dit: aneu a veure El chico de la última fila a la Sala Beckett. L’obra de Juan Mayorga és esplèndida, i aquesta enèsima adaptació -dirigida per Andrés Lima- no la desmereix gens. A part de l’al·licient d’assaborir el debut de Sergi López en el teatre de text, us seduirà sens dubte la interpretació del jove Guillem Barbosa.
“Hi ha res més trist que ensenyar literatura al batxillerat? -es pregunta en Germán, el professor de l’obra, desesperat de tant corregir redaccions dolentes-. Vaig triar aquesta professió pensant que viuria en contacte amb els grans llibres. Només estic en contacte amb l’horror”. Però, de cop, d’entre les narracions anodines que corregeix, en sobresurt una, escrita per un noi que mai intervé a classe i que seu a l’última fila. Vet aquí l’inici d’un joc teatral sobre l’origen i els límits de la creació, en què es confonen realitat i ficció. Els espectadors amb vel·leïtats literàries agrairan les lliçons d’escriptura que ens brinda Mayorga al llarg de les diverses escenes. Per exemple: “Si no és versemblant no val, encara que sigui veritat”.
La primera cosa que s’ha de plantejar un escriptor, diu el professor interpretat per Sergi López, és per a qui escriu. I quina reacció pretén provocar en els lectors. “És molt fàcil destacar el pitjor de qualsevol, per aconseguir que la gent mediocre se senti superior i se’n rigui. És molt fàcil agafar un personatge i mirar-ne el cantó més ridícul. El que és difícil és mirar-se’l de prop, sense prejudicis, sense condemnar-lo a priori. Trobar-ne les raons, la ferida, les petites esperances, la desesperació. Mostrar la bellesa del dolor humà: això només es troba a l’abast de l’autèntic artista”.
Si vostè sap com s’ha d’escriure, per què no escriu?
L’alumne avantatjat, que es diu Claudio, dispara la pregunta clau al professor de literatura: “Si vostè sap com fer-ho, per què no ho fa?” I el professor respon: “Ho vaig intentar. Fa molts anys. Fins que em vaig adonar que no era prou bo. Tu tampoc ets prou bo, però podries arribar a ser-ho. Tens un do”.
En aquest punt, en Germán se’m barreja dins del cap amb un altre professor: el que retrata Mircea Cartarescu a Solenoide (Edicions del Periscopi, traducció d’Antònia Escandell Tur). També ell va ser un aspirant a escriptor. Ho confessa així: “Com gairebé tots els professors de la meva especialitat, durant un temps vaig fantasiar amb la idea d’esdevenir escriptor, igual que dins el violinista que toca per les taules encara hi viu, encongit i degenerat, un Efimov que una vegada va creure que era un gran violinista. Per què vaig perdre jo la fe, per què no vaig tenir prou confiança en mi per passar, amb un somriure de superioritat, per sobre d’aquell vespre al cenacle, per què no vaig tenir el convenciment maníac de tenir raó a despit de tots, quan el mite de l’escriptor incomprès és tan poderós, amb la seva dosi de kitsch obligatòria, per què no vaig creure en el meu poema molt més que en la realitat del món, he buscat resposta a tot això cada dia de la meva vida”.
La necessitat de les històries i el camí cap al sentit de la vida
El professor de Cartarescu es consola pensant que ha trobat el sentit de l’existència: “La frustració de no esdevenir escriptor em va mostrar, paradoxalment, i espero que això no sigui una altra il·lusió, el camí cap al sentit vertader de la meva vida. No vaig escriure ficció, però això em va fer descobrir l’autèntica vocació: la de cercar en la realitat”. El professor de Mayorga defensa la importància dels relats: “La gent necessita que li expliquin històries, sense contes la vida no val res”.