La dona que escrivia amb “una sensualitat de terra verda i densa” 

El pare de Colette hauria pogut protagonitzar un dels seus contes: mutilat de guerra, en morir va deixar una dotzena llarga de volums enquadernats amb cura, on figurava que havia escrit unes memòries. Quan l’escriptora i el seu germà els van obrir van descobrir que els centenars i centenars de fulls eren en blanc. Tots. De dalt a baix. No hi havia res de res escrit, excepte una dedicatòria inicial a la seva dona.

El segon escriptor fantasmagòric de la vida de Sidonie-Gabrielle Colette (1873-1954) va ser el seu primer marit, Henry Gauthier-Villars, àlies Willy: ella li escrivia les novel·les que ell firmava. I encara li estava agraïda: Colette deia que hauria pogut estar tota la vida sense escriure si en Willy no l’hagués forçat a començar. Maria-Mercè Marçal qüestionava la importància del marit penques (alguns l’han descrit com un “proxeneta literari”) en la vocació de l’escriptora: “Tot i admetent la sinceritat de les seves paraules, és a dir, que no sentís, abans d’agafar la ploma, una necessitat conscient que la impulsés a fer-ho, el cert és que d’ençà d’aleshores no deixarà d’escriure mai. I una activitat tan sostinguda i tensa, una obra tan copiosa, no es manté sense una força interior que demana imperiosament nodrir-se de paraules i nodrir-les, al seu torn”.

De Colette en tenim en català dos volums recents: el relat El blat tendre, amb traducció de Ramon Folch i Camarasa, publicat per Viena a la col·lecció Petits plaers; i el recull de contes La dona amagada, amb traducció i pròleg de Maria-Mercè Marçal i epíleg de Joana Masó, publicat per Comanegra.

I de Colette en parla Vivian Gornick a Comptes pendents, un llibre sobre relectures traduït per Martí Sales i publicat per L’Altra Editorial. En concret, Gornick descriu com llegia ella Colette als vint-i-cinc anys (“amb la voracitat dels estudiants meravellats davant d’un gran mestre”) i com la va rellegir al cap de mig segle: “Va passar el més inesperat: em vaig quedar amb el mal gust de boca dels sentiments caducats. [...] Abans, quan llegia Colette, el món sencer semblava aplegar-se al voltant del que jo considerava la saviesa de la narradora. Ara aquesta saviesa semblava estreta i confinada”.

El 1914, Katherine Mansfield va escriure en el seu diari: “Tot està quiet. He tornat a llegir L’Entrave. Suposo que Colette és l’única dona a França que fa això. En aquest moment no hi ha ningú que m’interessi més que ella”. Maria-Mercè Marçal trobava significativa aquesta fascinació de la gran narradora neozelandesa per l’obra d’una contemporània seva tan diferent en tots els aspectes, tot i que similar en la capacitat de captar gestos mínims que s’acaben revestint d’una importància imprevisible. Ara bé, precisa Marçal: la subtilesa que en Mansfield és “sovint quasi etèria, sensualitat alada, com aigua d’onada en el punt mateix d’evaporar-se”, fins que s’aboca als abismes de la crueltat i del mal, en Colette es torna “agudesa i incisivitat, sempre trenada amb una sensualitat de terra verda i densa, que li fa com de coixí”.

Quina jove d’avui llegiria Colette com la llegien les joves d’abans?

Quan llegies Colette als anys cinquanta, recorda Gornick, “el brogit interior s’extingia; al cor, una gran quietud començava a congriar-se; estava a punt d’obrir-se una porta d’entrada a la condició humana”. Dècades més tard, es va trobar preguntant a l’autora per què no havia anat més enllà: “Sí, de tu rebo el sentiment incomparable d’una dona intel·ligent sota el jou de l’obsessió romàntica i això és una cosa potent. Però avui la passió sexual només és una circumstància, no una metàfora; com a història que comença i acaba en ella mateixa, ja no té sentit”. Vivian Gornick ho expressa amb una pregunta que es respon sola:“Quina dona jove d’avui en dia llegiria Colette com jo la vaig llegir de jove?