El món s’enfonsa i nosaltres ens enamorem, diu Ingrid Bergman a Humphrey Bogart. Fer coses normals mentre la guerra acapara titulars sembla fora de lloc, però potser és quan té més sentit. Ara com ara no hem de fugir del país. Als nostres carrers no hi ha míssils sinó trabucades de Sant Medir. I aquesta setmana ha vingut l’escriptora Tessa Hadley a Barcelona per presentar una novel·la que parla d’amors burgesos. El món s’enfonsa i nosaltres ens enamorem. O anem a nedar, com va fer Kafka la tarda del dia que Alemanya havia declarat la guerra a Rússia. El món s’enfonsa i la història es repeteix, això també.
Tessa Hadley (Bristol, 1956) va publicar la seva primera novel·la als 46 anys. Durant una dècada havia col·leccionat rebutjos editorials, però va perseverar. I va acabar entenent que no podia ser com els escriptors que admirava. Que havia de trobar una veu pròpia i abordar uns temes que sentís propers. Josep Maria Espinàs es refereix en el llibre Temps afegit a la fatalitat de l’escriptor: ve a dir que cada autor és com és i escriu com pot, no pas com vol. Que el cervell, la sensibilitat, l’aptitud narrativa, els interessos i les circumstàncies de cadascú són condicionants indefugibles.
Pregunto a Tessa Hadley si estem condemnats a escriure sobre allò que coneixem de primera mà i respon que, en el seu cas, ha anat així. “No tries sobre què escrius: ho trobes”. Ella va intentar escriure llibres polítics i no se’n va sortir. Finalment va trobar la veu que buscava quan va provar d’escriure sobre les emocions i les relacions humanes, sobre l’espai domèstic. Que no deixa de ser una altra manera de fer política: “Totes les revolucions repercuteixen en l’esfera domèstica, l’individu és el lloc en què les revolucions esdevenen reals”.
“No li importava que això li hagués passat quan ja en tenia quaranta”
Amor lliure (Edicions de 1984 en català, amb traducció de Núria Busquet Molist; i Sexto Piso en castellà, amb traducció de Magdalena Palmer) és la vuitena novel·la d’aquesta autora tardana que ha tastat l’èxit en una etapa vital en què segurament l’ha pogut digerir millor. Els lectors catalans la vam descobrir fa quatre dies amb Cap al tard (2019), la seva setena novel·la, i n’hi ha que la vam incorporar de cop a la nòmina d’autors que ens provoquen un crit d’alegria amb cada nou llibre. Jo mateixa confio que Edicions de 1984 s’animi a recuperar aviat alguns dels seus títols anteriors.
Londres, 1967. Un món s’enfonsa i la Phyllis s’enamora. D’un noi que podria ser el seu fill (de fet, és el fill d’uns vells amics). D’un noi que es dedica a escriure. Quan una veïna del Nicky s’estranya que no tingui una feina com cal i que visqui en una habitació de mala mort, la Phyllis el defensa: “És escriptor, sí que treballa. Costa una mica de temps, trobar el camí”. I aquí els lectors que estem al corrent de la biografia de l’autora no podem evitar un somriure.
Esperonada pel desig, la Phyllis pren una decisió que ningú havia vist venir. “A la seva antiga vida havia viscut a mitges: massa ocupada perfeccionant la seva aparença i la seva casa perquè els altres l’admiressin. Ara estava fent els primers passos vacil·lants per fugir d’aquella falsedat”. Sap que té un marit i uns fills però actua com si no hi fossin. Evita pensar que el que fa està mal fet. “Imaginava la moralitat com un molí inexorable que triturava les decisions, irrefutable i lleig, com la maquinària d’una fàbrica, aliena a les subtileses de la seva vida interior”. És i se sap feliç. “No li importava que això li hagués passat massa tard, quan ja en tenia quaranta. Només existia aquest moment, aquesta joia d’ara”. I aquí tornem a establir un paral·lelisme entre Tessa Hadley i la protagonista del llibre: també a l’autora se li va capgirar la vida després dels quaranta anys. Ella va trobar una cosa potser més preuada que un amant jovenet: una sòlida veu literària.