La dona que escrivia per “no mentir el sentiment” i per comprendre el món
“Les intuïcions se’m tornen més clares amb l’esforç de transcriure-les en paraules. És en aquest sentit, doncs, que escriure m’és una necessitat”. Ho deia (per escrit, esclar) Clarice Lispector, una dona que escrivia per “no mentir el sentiment” i per mirar de comprendre la vida: “Escric per la incapacitat de comprendre, si no és a través del procés d’escriure”. A voltes era opaca sense voler: “Si agafo un to hermètic és no només perquè el principal és no mentir el sentiment, sinó també perquè tinc incapacitat de transcriure’l d’una manera clara sense que el menteixi -mentir el pensament seria treure-li, al fet d’escriure, l’única alegria que té”. Lispector, per a qui l’escriptura era una maledicció, va deixar anotat un objectiu que ni ella mateixa s’acabava de creure: “Fins avui no sabia que es pot no escriure. Gradualment, gradualment, fins que de cop i volta apunta la descoberta molt tímida: ves a saber si jo també podria no escriure. Si n’és, d’infinitament ambiciós. És gairebé inassolible”.
Un càncer d’ovaris va fer-li la feina massa d’hora: l’escriptora brasilera d’origen ucraïnès va morir un dia abans de fer 57 anys. “Us explicaré un secret: la vida és mortal. Mantenim aquest secret en mutisme cadascú davant de si mateix perquè ens convé. Si no, seria convertir en mortal cada instant”. Lispector havia nascut el 1920, ara fa un segle. I aquest 2020 raríssim és un bon any per endinsar-nos en l’estranya (i magnètica) prosa lispectoriana, si no ho havíem fet abans. Ens ho ha posat fàcil Comanegra amb l’antologia de contes Restes de carnaval, triada i editada per Jordi Puig i esplèndidament traduïda a quatre mans per Josep Domènech i Pere Comellas. I al desembre, coincidint amb el centenari, Club Editor en publicarà la novel·la L’hora de l’estrella, traduïda per Josep Domènech. Serà el primer dels quatre volums de l’autora que té en cartera el segell de Maria Bohigas.
I el millor conte del recull és aquest, o aquell, o potser aquell altre
Fàbrica Lehmann, dijous 22 d’octubre. A can Comanegra s’han proposat (gràcies, gràcies, gràcies) fer una presentació divertida del llibre de Lispector i es veu a venir que se’n sortiran, malgrat la pluja i la mascareta-distància-etcètera. Som en una batalla en què cada contrincant defensarà un relat de Restes de carnaval i ens intentarà convèncer que és el millor del recull. Hi participen Yannick Garcia, Ingrid Guardiola, Bel Olid i Sebastià Portell. El poeta i narrador Jaume C. Pons Alorda, amb una campaneta per controlar que les intervencions s’ajustin als deu minuts reglamentaris, n’és el mestre de cerimònies. Entre el públic hi ha Tina Vallès, que ja deixa clar a l’epíleg del llibre que el seu conte preferit no és cap dels quatre en litigi. Hi he vingut amb una amiga que a estones sembla un personatge de Lispector. Com jo, suposo. Perquè la brasilera “sap mirar dins dels caps i els cossos de les persones i descriure l’inexplicable”, constata Vallès. I perquè ens reconeixem en el vertigen de viure dels seus personatges, tot i que pugui semblar que transiten per existències equilibrades.
Lispector ens espia per dins i potser també per fora: juraria que m’ha vist entrant al mar quan no hi ha ningú més. “La dona no ho sap, però està complint una audàcia. Amb la platja buida a aquesta hora del dematí, no té l’exemple d’altres humans que han transformat l’entrada al mar en un simple joc frívol de viure”. En efecte, m’ha espiat: “S’hi va ficant. L’aigua salada és tan freda que li fa venir, ritualment, pell de gallina a les cames. Però una alegria fatal -l’alegria és una fatalitat- ja s’ha apoderat d’ella”. I quan en surt i trepitja la sorra, la dona (jo) sap que “els seus cabells escorreguts són els d’un nàufrag”. És conscient que “s’ha posat en perill”, però més trist seria no haver-hi entrat mai. Al mar. I a la literatura serenament agitada de Clarice Lispector.