Manuals escolars
BarcelonaHi va haver un temps daurat de la pedagogia catalana, abans de la Guerra Civil, en què Catalunya era considerada pionera en el camp de l’ensenyament, perfectament homologada als països que més cura tenien per l’educació pública.
Es troba a les biblioteques ben proveïdes un llibret molt il·luminador que feien servir els escolars del país. Es diu Garba. Antologia de les lletres catalanes, recollida i adornada [sic] amb notes i comentaris per Lluís G. Pla, prevere, per a les escoles catalanes; nova edició, notablement millorada, Girona, Dalmau Carles, 1923. Aviat tindrà cent anys.
Eren altres temps, esclar, i la tria de textos correspon als corrents culturals, socials i morals de l’època. Però l’antologia començava amb aquestes paraules: “La nostra llengua catalana, branca de la llengua romana de l’indret meridional de la França, tingué per allà els segles XII, XIII i XIV majorment la iniciació de la seva època d’or amb els Marc, Arnau, Muntaner, Fra Turmeda, Ramon Llull, Cerverí de Girona i altres de renom singular.”
L’índex del llibre reporta peces en prosa de Verdaguer, Eugeni d’Ors, Pere Coromines, Manuel Brunet, Prudenci Bertrana, Xavier Montsalvatge –el pare del compositor–, Santiago Rusiñol o Víctor Català, i peces en vers de Joan Llongueras –un dels grans pedagogs del seu temps–, Gabriel Alomar, Frederic Rahola –pare de qui més tard va ser síndic de greuges–, Teodor Llorente –traductor de Goethe–, Apel·les Mestres, Joan Alcover, Joaquim Ruyra, Costa i Llobera, Verdaguer, Maragall, la traducció d’un poema de Rimbaud (!), Sagarra, Miquel de Palol, el vell, Joaquim Folguera, Carles Riba o Jeroni Zanné.
La majoria dels textos triats no servirien avui per animar els escolars a llegir, però donen una idea del grau de complicitat entre els pedagogs i els grans autors catalans del moment. I resulta sorprenent que l’antologia inclogui l’article de Joan Maragall Elogi de la paraula, en què el poeta barceloní no fa cap elogi exclusiu de la nostra llengua, sinó del llenguatge per ell mateix, sigui el que sigui: “La paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món, perquè en ella s’abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la nostra naturalesa”.
Això és el que ara ens manca: la consideració que l’essència de l’ésser humà resideix en el fet que parla, en el fet que és senyor del llenguatge i habita en ell.