A vegades els llibres coincideixen a les taules de novetats d’una manera que s’il·luminen mútuament. Just quan sembla que el debat sobre la salut de la llengua revifa (si és que s’havia acabat mai) surten obres per demostrar que anem pel pedregar i d’altres per argumentar que estem millor que mai: així no hi ha manera de treure’n conclusions, deuen pensar els categòrics, però és que hi ha molts grisos quan mirem amb detall la salut de dos sistemes literaris que lluiten per un sol espai.

D’una banda apareix El càstig de Guillem Sala, una novel·la que ha optat per fer parlar en castellà a uns quants personatges, a més del narrador, cosa que ha aixecat entusiasmes i crítiques. És un retrat precís i molt ben executat sobre les relacions conflictives entre professors i alumnes adolescents en un institut de la perifèria de Barcelona: molt recomanable! Però fa servir l’argument de la versemblança per justificar l’aposta pel castellà, i oblida que projecta el missatge que no seria possible escriure una novel·la així en català: jo crec que sí, perquè hi ha un pacte entre autor i lector més poderós que moltes versemblances. També tenim la biografia d’Alfons Quintà que ha escrit Jordi Amat, de la qual s’anuncien arreu les edicions catalana i castellana sense filar prim sobre quina és l’original i quina la traducció: contribueix a la cerimònia de la confusió que fa anys que van inaugurar les per a mi inexplicables traduccions al català de llibres escrits en castellà.

I n’hi ha més: Y, la novel·la guanyadora del Roc Boronat, una rara avis escrita en un català del tot forçat i contrafet que també aixecarà crítiques, segur, però què carai, que es pot veure com una mostra de la fortalesa de la llengua. Se la pot estirar, forçar, pervertir. Com ha fet Guillem Sala i com fa Max Besora des de fa temps. L’editorial Mai Més anuncia la traducció al català de la saga Discworld de Terry Pratchett, que són 41 novel·les, 41! Qui s’ho hauria pogut imaginar no fa ni dos anys? I podríem seguir: el llibre guanyador del Premi Llibreter en categoria estrangera, la Tardor d’Ali Smith, ha sortit més d’un any abans en català que en castellà. Diagnòstic? L’edició en català conserva aquella mala salut de ferro que, a vegades, el metge enveja del pacient.