Ens passen moltes coses, però només n’hi ha una que importa
“¿Prefereixes estimar més i patir més, o estimar menys i patir menys? Aquesta és, finalment, l’única pregunta verdadera”. Així arrenca l’última novel·la de Julian Barnes, The Only Story, que estic llegint en anglès perquè no he tingut prou paciència per esperar-ne la traducció. “Quan t’adones que vols passar la resta de la teva vida amb algú, vols que la resta de la teva vida comenci tan aviat com sigui possible”, diu Billy Crystal a la meva comèdia romàntica preferida. I quan saps que un dels teus escriptors de capçalera ha tret un nou llibre, vols que el plaer de llegir-lo comenci també al més aviat possible.
Parlant d’estimar més i patir més o estimar menys i patir menys, el narrador segueix: “Podries al·legar, amb raó, que aquesta no és una autèntica pregunta. Perquè no tenim elecció. Si poguéssim triar, llavors hi hauria un dilema. Però no podem, i per tant no hi és. Qui pot controlar quant estima? Si ho pots controlar, no és amor. No sé com se’n diu en aquest cas, però no és amor”.
En Paul, el narrador, té clar que la majoria de nosaltres tenim una única història per contar, de la nostra vida. “No vull dir que només ens passi una cosa a la vida, ens en passen una infinitat, i les transformem en una infinitat de relats. Però només hi ha una cosa que importa, una cosa que val la pena explicar”.
El problema, diu, és que la història que val la pena explicar és la història que més cops ens hem explicat, ni que només sigui a nosaltres mateixos. I de tant explicar-nos una mateixa història, ves a saber si s’ha anat acostant o s’ha anat allunyant de la veritat, del que va passar en realitat. Més per supervivència que per mala fe, tendim a reelaborar mentalment els incidents biogràfics fins a fer-los encaixar en un relat que ens permeti sentir-nos poc o molt en pau amb la persona que som. I de vegades l’autoengany pot assolir magnituds estratosfèriques.
Família, família, família; Newark, Newark, Newark
Potser sí que tots tenim una única història que valgui la pena ser contada. I són molts els escriptors que inverteixen la vida sencera a anar elaborant versions d’aquesta mateixa història. “El repertori del meu pare no era gaire extens -admetia Philip Roth en un dels seus llibres declaradament autobiogràfics-. Família, família, família. Newark, Newark, Newark. Jueu, jueu, jueu. Són una mica els meus temes, també”. Roth -que va morir el passat 22 de maig, només vuit dies després que Tom Wolfe- s’havia proposat retratar la història majúscula i minúscula de la societat nord-americana: la confusió, el desconcert, l’angoixa, les contradiccions i els ideals dels seus compatriotes, els ciutadans dels Estats Units. I ho va aconseguir de sobres, tot i que ja no hi podrà haver mai un Nobel que ho avali.
Reescriuràs de mil maneres diferents allò que tens per dir
“No m’assec a escriure conscient de què explicaré, però m’adono que sempre estic narrant la mateixa història: com s’ho fan les persones per aprendre a conviure”, reconeix l’autor alemany David Safier (Bremen, 1966). “He escrit tota la vida la mateixa història -afirma Almudena Grandes (Madrid, 1960)-. Les meves obres solen abordar conflictes d’identitat, de la meva generació o del meu país, des del punt de vista de dones que s’assemblen molt a mi”.
A la novel·la Em dic Lucy Barton (Edicions de 1984), l’admirada Elizabeth Strout fa dir això, amb aquesta contundència, a una professora d’escriptura creativa: “Només tindràs una història. Reescriuràs aquesta única història de mil maneres diferents. Que la història no et sigui mai motiu de preocupació. Només en tens una”.