La Lola i la guerra

¿Es pot ser pacifista i cívic durant una guerra? Quan l’ataquen brutalment, ¿un país es pot defensar amb les armes de l’art i la ploma? Aquestes preguntes, tan pertinents avui quan veiem la carnisseria implacable d’Ucraïna, són les que es devia fer el 1936 la dibuixant Lola Anglada (1892-1984).

Envoltada d’homes, les dècades anteriors s’havia convertit per mèrits propis en la primera dibuixant professional de Catalunya. Filla d’una família aristocratitzant de la burgesia tèxtil, va poder donar corda a la seva passió per l’art i, de la mà de Joan Llaverias -dibuixant, mestre i mentor seu- i de la revista infantil En Patufet, es va iniciar en el món de la il·lustració. Va permetre’s viatjar a París, aleshores meca de l’art, i va col·laborar amb editorials franceses. A més d’il·lustrar, escrivia, dissenyava i promovia l’edició dels seus propis llibres, marcats per un món de fantasia lligat a una natura domèstica, de casa d’estiu, d’animals i plantes humanitzats. Referent del Noucentisme, Lola Anglada també esculpia i feia ceràmica.

Amb més de 40 anys, era una figura consolidada. Catalanista i republicana. I Catalunya tenia el seu autogovern, amb un il·lusionant projecte educatiu i cultural. Però de cop va arribar la guerra... i la revolució. Quan el Sindicat de Dibuixants va imposar als artistes que no signessin les seves obres, ella s’hi va negar. Li havia costat molt fer-se un nom per renunciar-hi de cop. Ella no era revolucionària. La seva única revolució era la de la cultura per als infants, la de la dona que es reivindicava, la de l’art.

Jaume Miravitlles, des del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, va sortir al seu rescat i li va encarregar que escrivís i il·lustrés un conte a partir de l’escultura El més petit de tots, de Miquel Paredes, mascota de la revolució i l’antifeixisme. El que Lola Anglada va fer va ser convertir aquell petit milicianet en l’antítesi del revolucionari que requisa cotxes i assassina. El va dotar d’un esperit modèlic contra l’embrutiment de la guerra. El va fer símbol de l’ideal d’igualtat i civisme. Al llibre no hi ha guerra: hi descriu la vida a la rereguarda, amb els penosos efectes del conflicte bèl·lic i els beneficis de la pau. Lloa el poble que canta. Lloa el lluitador que no té per enemic el seu propi germà i que no cau en la temptació de comportar-se com un senyoret nou-ric. Adverteix als "eterns descontents": "Les paraules dites sense enteniment són armes que vosaltres lliureu graciosament al vostre botxí". Demana respecte per la natura i pel patrimoni artístic. I rumia per si mateix: "Allí on s’atrofia la sensibilitat humana comença la barbàrie". El llibre es pot interpretar, doncs, com una crítica velada als anarquistes de la FAI.

Però això, un cop perduda la guerra i instaurat el sectari règim feixista, no la va salvar de l’ostracisme. Aquesta obra "revolucionària" va ser la gran prova de càrrega en contra seva. Va ser denunciada i va caure en l’isolament, sense possibilitats de publicar. Es va retirar a Tiana, apartada del món. Fins que ja gran, paradoxalment la va rescatar el franquista Juan Antonio Samaranch, afeccionat al dibuix. La relació que es va forjar entre ells va fer que Lola Anglada donés el seu llegat a la Diputació de Barcelona, que Samaranch presidia. Un llegat que, malgrat els anys transcorreguts, no ha tingut la projecció que es mereix.

El conte El més petit de tots, que va aparèixer per primer cop el 1937, es va reeditar el 1978 i el 2006. Ara ha estat recuperat de nou, amb una edició facsímil de Libros del Zorro Rojo i l’Ajuntament de Barcelona. L’edició surt acompanyada de dos textos, a càrrec de Montserrat Castillo i Teresa Mañà, que posen en context la vida i l’obra d’Anglada.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir El més petit de tots a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.