Qui som, d’on venim i quins carrers seran sempre nostres

“No enyorem els llocs, sinó els moments. Però els llocs ens acosten als moments”. Ho llegeixo a Ignot, la nova novel·la de Manuel Baixauli, publicada per Periscopi (a la venda el dilluns 27). Com em passa sovint, noto que les lectures se m’encadenen. Tot just fa quatre dies que vaig acabar d’assaborir Si aquest carrer fos meu, de Stefanie Kremser: un deliciós llibre de memòries publicat per Edicions de 1984 i confegit a partir dels llocs on ha viscut l’autora. Dels llocs i els moments, és clar. I dels secrets amagats a cada lloc i cada moment.

Diria que si tornem als llocs és per trobar-hi rastres de la persona que érem quan els vam trepitjar per primer cop. I no ens cal haver viscut a cinc països ni a vint-i-dues adreces diferents, com Kremser, per fer-nos de tant en tant la triple i típica pregunta: qui som, d’on venim i cap on anem. Tendim a fer recerca sobre la pròpia identitat ni que el procés no amagui una sorpresa majúscula com la que descobreix ella a mig llibre.

Si aquest carrer fos meu (traduït de l’alemany al català per Marina Bornas; i publicat en castellà pel segell Entreambos, amb traducció de Palmira Feixas) ens passeja pels carrers que han dibuixat la identitat canviant de l’autora i, en virtut de l’efecte mirall que porten incorporat les lectures que ens interpel·len, ens convida a repassar els nostres llocs i els nostres jos. Vull creure que això també passa encara que no comparteixis amb l’escriptora dues ciutats del món i encara que no hagis viscut a la porta del costat, ben bé la del costat, d’una de les seves vint-i-dues adreces. Que sí, és el meu cas: hi hauria pogut parlar de finestra a finestra, amb l’Stefanie, si a més de coincidir en l’espai haguéssim coincidit en el temps.

Una ciutat on la gent de pas i els accents estrangers són la norma

Stefanie Kremser va néixer a Düsseldorf el 1967 i va créixer a São Paulo. Té arrels bolivianes, viu a Barcelona des del 2003 i es troba com a casa a Nova York, la ciutat dels immigrants: “Allà no era una nouvinguda amb arrels estrangeres, sinó una persona com milions d’altres; no destacava ni era una excepció, sinó al contrari: allà, la meva procedència, els meus canvis de residència i el meu accent -influït per les diverses llengües que parlo- eren normals”.

Les persones que migren traginen maletes i expectatives d’un lloc a un altre. Kremser diu que s’imagina l’emigrant com un ésser que es duplica, triplica o multiplica. “Però també podria ser que tants paisatges infinits provoquin l’efecte contrari i es replegui en si mateix”. Pots adoptar una identitat nova a cada lloc on vas -¿qui no ha jugat mai amb la idea de fugir lluny i passar a ser un altre?-, o pots reforçar la identitat que sents pròpia enfront d’un paisatge que muta. Adaptar-te a cada nou entorn o protegir-te’n com a mostra de resistència. Sigui com sigui, resulta curiós que hi hagi gent nòmada per naturalesa i gent que no va mai enlloc.

Un compte corrent obert com un llumet encès pensant en el futur

Tenir un lloc al món, conclou Stefanie Kremser, vol dir “pertànyer al cicle de la vida, l’amor, la creació i la mort”. Més que tenir llocs on anar, goso afegir, el que de debò val la pena és tenir llocs on tornar. Llocs que et són i et seran casa. L’any 2015, Kremser i el seu marit van dir adeu a Nova York i es van desfer de les claus del pis del barri de Chelsea que els havia acollit a la ciutat dels immigrants, però van deixar-hi un compte corrent obert, “com un llumet encès pensant en el futur”. Com una garantia de vida, també. A part del desig o la necessitat de retrobar-nos amb el jo del passat, el que ens empeny a tornar als llocs -crec- no és tant el goig de tornar-hi com la sort de poder-hi tornar.