Vicenç Pedret (Barcelona, 1963) és un empresari del vidre per tradició familiar: dirigeix una firma de flascons al Masnou fundada el 1931. S’ha dedicat, també, a la política: va ser l’alternativa interna a Duran i Lleida fins a abandonar UDC uns anys abans que l’històric líder enfonsés la formació cristianodemòcrata. I és doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre Tucídides a la qual ara ha donat forma d’assaig sota el títol Les lliçons polítiques de la història (Acontravent). Pedret és, doncs, un empresari llegit i amb inquietuds polítiques, de servei a la comunitat. En necessitaríem més.
L’atenès Tucídides (455-398 aC), contemporani de Sòcrates, militar (es va haver d’exiliar durant vint anys a causa d’una sagnant derrota), ciutadà compromès i home de lletres, és autor d’un sol llibre inacabat: Història de la Guerra del Peloponès, tractat d’història i de filosofia política. A diferència d’Heròdot, gran compilador d’històries, Tucídides es vol cenyir als fets, les dades, els testimonis. Fa història contemporània i es posa al servei de la veritat, o si voleu de la realitat -del que és, no del que voldria que fos-. Alhora que busca comprendre, busca extreure lliçons, regles de comportament. Pedret n’ha trobat 221 i les ha classificat en set gran temes.
Conscient que un cert determinisme seria el punt dèbil de Tucídides, Pedret el considera tanmateix “el primer historiador precientífic”, amb vocació d’objectivitat, i “el primer prefilòsof polític” -perquè, a més dels fets, també li interessen les idees-, i l’analitza a través de tres fragments: la famosa oració fúnebre de Pèricles en què es descriu l’Atenes democràtica i intel·lectualment brillant, la descripció de l’epidèmia de pesta que va assolar la ciutat i a la qual el mateix Tucídides va sobreviure, i la victòria dels atenesos sobre els espartans en la batalla de l’illa d’Esfactèria.
És aquest darrer text el que la teoria política sovint ha utilitzat com a justificació de la realpolitik, és a dir, del maquiavèl·lic principi que el fi justifica els mitjans. Pedret, però, nega la major, fent èmfasi en la que segons Tucídides és la “regla d’or” dels seus conciutadans: “No cedir davant d’un igual, mostrar-se deferent amb el més fort, i tractar el feble amb moderació”.
¿Voleu algun altre consell de Tucídides? Jo em quedo amb aquests: “L’obediència de la llei està supeditada a la necessitat de protegir els més febles”. “Com a poble, és una feblesa no escometre una empresa en comú”. “La llibertat ha de ser la norma de govern en la vida pública”. “La funció pública l’han d’exercir els ciutadans amb més mèrit”. “És humiliant no voler defugir la pobresa”. “Les discòrdies internes són la ruïna total de les ciutats”. “Tots els pobles tenen els mateixos drets, però només els forts conserven llur independència”.