L’historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer ha reunit a Tres catalans de la tercera Espanya (PAM) les figures per ell tan ben estudiades del polític Carrasco i Formiguera, el militar Domènec Batet i el cardenal Vidal i Barraquer. Tres catòlics que no cabien a l’Espanya de Franco ni a la Catalunya revolucionària. Tres homes de seny i de pau. Sí, també Batet, un general poc o gens partidari de la guerra. Al llibre, Raguer actualitza detalls biogràfics sobre cadascun d’ells, i remarca que l’Església catalana, i de fet tot Catalunya, van ser en conjunt víctimes i perdedores de la guerra. Una evidència que no exclou que hi hagués catalans franquistes.
Al marge d’aquest tronc central de l’obra, resulta igualment interessant el subtext en clau de present. La història sempre es fa des del present, per això cal anar-la reescrivint. Raguer punteja el relat de comentaris rellevants per remarcar dos aspectes dels seus personatges cabdals per al moment actual: la no-violència i el seny i la voluntat de diàleg.
Per exemple, parlant de Carrasco i Formiguera constata que va ser ell qui va proposar el nom de Generalitat davant la negativa del Madrid republicà d’acceptar les denominacions d’Estat Català o República Catalana que volia Macià. “Una cosa és el desig que Catalunya assoleixi la seva plena independència i es constitueixi en un estat propi, i una altra és la política del tot o res. Un independentista pot acceptar puntualment una millora, com a concessió temporal, sense que això signifiqui renunciar a l’objectiu final o principal”.
Sobre el pacifisme de tots tres, a banda de recordar les gestions des de l’exili de Vidal i Barraquer, el “cardenal de la pau”, per aconseguir una pau negociada, fa èmfasi en el cas de Batet, “un militar que no volia la guerra”. De Cuba n’hi va quedar “l’experiència de la lluita d’un poble contra un exèrcit, amb victòria final del primer”. I tenia gravada la frase del mariscal Lyautey, pacificador del Marroc francès: “Mostrar la força per no haver-la de fer servir”. D’alguna manera això és el que va fer el 6 d’octubre del 1934 contra la revolta del govern Companys contradient les ordres de Franco, que li havia ordenat l’assalt immediat del Palau de la Generalitat. Batet va evitar el bany de sang. Un cop resolt l’episodi, “tot estrenyent fortament la mà del president [Companys] li va adreçar una reprensió que expressava el seu dolor per haver hagut de recórrer a la força: «C..., quina nit! Què heu fet? No sabeu que per la violència mai no s’aconsegueixen els ideals, encara que fossin justos, i sí només per la legalitat i la raó? Els ideals polítics no es defensen d’aquesta manera!»”
Com és sabut, Batet, igual que Carrasco i Formiguera, acabaria afusellat per Franco. I Vidal i Barraquer moriria a l’exili per la prohibició del dictador que tornés a Espanya. En fi, igual que, des del punt de vista historiogràfic, ja resulta incontestable que Catalunya va sortir perdedora de la Guerra Civil Espanyola, i va ser durament castigada pel règim franquista (en termes polítics, culturals i econòmics), potser toca començar a dir amb claredat que també ha resultat perdedora del règim democràtic del 78, que no ha complert l’expectativa del respecte a la diferència nacional i cultural (Estatut escapçat, persecució de l’escola catalana) ni d’un tracte econòmic mínimament equànime (finançament autonòmic, corredor mediterrani). És més: a Espanya ha ressorgit l’animadversió i la xenofòbia anticatalana. Davant d’això, ¿Catalunya sabrà conjurar el perill de caure en la reacció a les provocacions? ¿Sabrà fer-se forta en la lliçó de la no-violència, el seny i el diàleg intern i extern? Això és el que, de manera indirecta, també ens planteja Raguer a través dels seus biografiats.