A molta gent va fer-li gràcia, molta gràcia, veure una notícia en un diari nacional i internacional que parlava d’El que ve per a l’any 2022 en novel·la, amb el subtítol de Grans clàssics, esperats retorns i nous autors: la travessia literària de 2022.

La gràcia, la molta gràcia, va despertar-la la llista global que acompanyava la notícia: entre els “grans clàssics” no s’esmentaven totes les reedicions que, possiblement, es faran de la llarga sèrie de clàssics pròpiament dits entre la Ilíada i el segle XIX; només s’hi referien Marcel Proust (1871-1922), pel fet que enguany se celebra el primer centenari de la seva mort, i James Joyce, pel fet que el seu Ulysses va ser editat també l’any 1922, a París.

Ja és cosa peregrina recordar els grans clàssics —de fet, ni Proust ni Joyce haurien de ser considerats tal cosa, sinó autors absolutament contemporanis— només quan s’esdevé un aniversari o altre; però, posats a recordar efemèrides i aniversaris, aquella notícia hauria pogut recollir, igualment, els noms de T.S. Eliot —que va publicar aquell mateix any La terra gastada—, Franz Kafka —que va publicar una de les seves millors narracions al diari Die neue Rundschau, “Un artista de la fam”, editat en forma de llibre l’any 1924—, César Vallejo —que va publicar Trilce—, Rilke —que va enllestir les Elegies de Duino— i Virginia Woolf, que publicava L’habitació de Jacob.

Però sembla que els clàssics només surten a la palestra —de fet, lloc de moviments gimnàstics i lluita lliure, a Roma— quan s’esdevé un aniversari o cosa semblant. Posats a acceptar aquesta lògica —que té molt escàs fonament en la mesura que els clàssics són aquells autors que es converteixen en intemporals a mesura que passa el temps—, els periodistes podrien espigolar qualsevol llibre d’efemèrides, que n’hi ha, per descobrir que també un any acabat amb 22 es van publicar una immensitat d’altres llibres, alguns de gran valor. Vet aquí un favor que els universitaris podrien fer a la premsa escrita, ells que tenen perfecta notícia de tot el que s’ha publicat, amb l’any inclòs, al llarg de la història de les lletres. Però ja no pinten res en la vida cultural del país.

Doncs va ser així: els "grans clàssics" només eren els dos que hem dit, i després venia l’ensopida llista de les novetats, amb uns autors i uns llibres que, possiblement —primer caldrà llegir-los—, no arribaran ni a la sola de la sabata de Proust i Joyce: Zadie Smith, Maryse Condé, Hèctor Abad Faciolince, Charles Baxter, Linda Böstrom o Hanya Yanagihara. Sobta molt que siguin posats al costat, indiscriminadament, de valors que avui ja resulten del tot indiscutibles.