La llibreria que només ven un llibre
BarcelonaDesprés d’un Sant Jordi esplendorós, i encara amb una certa ressaca de tan magnífica diada, em refugio en una llibreria petita, i molt peculiar, que he descobert gràcies a un tuit d’en Jordi Graupera (que, per cert, es va fer un tip de signar el seu últim assaig, La perplexitat, publicat a Destino). No hi podré anar de seguida, perquè és a Tòquio, però he descobert que és força coneguda, i que apareix en algunes guies de la ciutat. Espero que no s’acabi convertint en la preciosa llibreria Lello, de Porto, o l’atrotinada però acollidora Acqua Alta, de Venècia, on, més que veure-hi llibres, hi veus cues de gent que fàcilment et desanimen d’entrar-hi.
A la Morioka Shoten, de fet, se n’hi veuen pocs, de llibres, fins i tot quan està buida. I és que la seva particularitat és que només ven un llibre: només tenen còpies d’un sol títol, que va canviant cada setmana. El seu eslògan seria alguna cosa així com “Només una habitació, i només un llibre”. Durant sis dies, el setè tanquen, només s’hi troba un llibre, que ja no tornaran a tenir i que s’exhibeix a l’aparador i a la taula llarga que hi ha a l’interior, que, amb una calaixera, són els únics mobles que hi ha. L’espai és auster, però té encant. Es troba al barri de Ginza, a la planta baixa de l’edifici Suzuki, representatiu de l’arquitectura històrica de Tòquio. Les parets també canvien cada setmana, perquè al propietari, Yoshiyuki Morioka, li agrada crear una mena d’exposició relacionada amb el llibre.
Un projecte sostenible?
S’hi poden trobar fotografies o quadres vinculats a la temàtica del llibre, que d’alguna manera reprodueixin el seu univers, i han arribat a ficar dins els exemplars flors que hi sortien esmentades. L’espai és agradable i, tot i que no sigui gaire gran, s’ha revelat com un punt de trobada ideal per a lectors i autors, i s’ha acabat convertint en una mena de casa de te japonesa, on la conversa gira al voltant de la literatura. Per a Morioka, tot això té sentit, i és important. Va començar fent de llibreter al barri de Kanda, on es concentren moltes llibreries de segona mà. Després en va obrir una d’estil més convencional, tot i que també era galeria d’art, i finalment va anar destil·lant el seu projecte fins a arribar, el 2015, a la Morioka Shoten (shoten vol dir llibreria).
Intento descobrir quants títols venen cada setmana, i la xifra que trobo ronda els cinquanta (espero equivocar-me, és molt poc). Entenc per què hi ha un inversor, també, darrere el projecte. No sembla gens sostenible, però tant de bo aguanti encara durant molts anys, ni que sigui com a símbol. Morioka diu que vol conservar la part física del llibre, ara que som en l’era digital, i en reivindica la lectura tranquil·la i concentrada. Una de les coses que m’agrada molt del seu model és que posa en valor el caràcter únic de cada llibre. No posa autors i llibres a competir, cosa que ha esdevingut la tònica general a casa nostra. A la Morioka Shoten s’estalvien una pregunta que detesto: “Quin ha estat el més venut?”