L’ESCUMA DE LES LLETRES

La llibreria de Fitzgerald

Ahir es va estrenar la pel·lícula de la directora Isabel Coixet La llibreria, basada en la novel·la del mateix títol de l’escriptora anglesa Penelope Fitzgerald (1916-2000) i publicada l’any 1979 (es pot trobar en català a Impedimenta, traduïda per Jaume C. Pons Alorda). No sabem quin és el tractament cinematogràfic que la directora ha donat al llibre, però llegint la novel·la t’adones que la llibreria que hi apareix és més aviat un vehicle per criticar la societat establerta. Hauria pogut triar qualsevol altra mena de botiga o de negoci. Fins i tot, amb la mateixa trama, s’hauria pogut empescar una història molt semblant que passés en un cinema o en un teatre. Però ho fa en una llibreria i aquesta és la gràcia de la qüestió. La novel·la, complexa i alhora burleta, en la línia britànica, explica la història d’una dona que el 1959 decideix obrir una llibreria en un poblet on no n’hi ha. La primera broma, també molt britànica, té a veure amb fantasmes. L’emprenedora lloga una vella mansió abandonada per muntar-hi el negoci, la qual, no cal dir-ho, està embruixada.

Fantasmes en una llibreria

Ficar llibres en una casa embruixada, que la gent hi vagi i en compri, té mèrit. Perquè la llibreria va molt bé, al principi. Però quan el negoci sembla que comença a rutllar, peta. La raó és un clàssic de la literatura: la història del foraster que arriba a casa teva i posa en qüestió l’ordre imperant. Hi ha interessos creats relacionats amb el casalot, polítics que de sobte volen expropiar, i el detonant, una altra picada d’ull literària: l’escàndol que provoca en la petita comunitat l’intent de vendre Lolita de Nabokov. La llibreria ens presenta una dona emprenedora, el 1959. L’autora rebaixa el plantejament revolucionari de la proposta fent que la llibretera actuï amb un afany noble, pur, gairebé bucòlic. I davant seu té les forces reaccionàries del poble, egoistes, ignorants i immobilistes. Què en dirien, els nostres estimats llibreters? Avui en dia, cap llibre mou a l’escàndol comunitari com va fer Lolita. Però sens dubte les llibreries continuen sent una punta de llança progressista en un món cada cop més conservador. Ah, i que li vagi molt bé la pel·lícula a Isabel Coixet (no sigui que ens acusi de voler silenciar-la!).