Per què la llibertat no havia d'entrar en el sistema pedagògic
BarcelonaQui hagi llegit el llibre de Thomas BernhardL’origen recordarà que un dels grans temes del llibre és l’aversió que li va causar l’educació primària en un col·legi de Salzburg, durant l’ocupació nazi, però també després, quan l’Església es va fer càrrec de la mateixa comesa. Això llegim en un passatge de l’obra: “I els crims de l’educació, tal com es cometen pertot als establiments d’ensenyament amb aquells que han de ser educats, es cometen sempre en nom d’una o altra personalitat extraordinària, ja s’anomeni aquesta personalitat extraordinària Hitler o Jesús, i així successivament.”
Aquella educació que, a més a més, era autoritària i castigadora, va desaparèixer progressivament a tot arreu: és possible que fos una resta de la formació militar, com una deixa, llunyana, sí, de l’ordre militar romà i medieval al qual es van adherir sempre amb alegria els ordes religiosos i els règims despòtics.
Aquells dos elements, l’autoritat amenaçadora i l’obediència incondicional, van deixar pas, als primers decennis del segle XX, a escoles pedagògiques laiques en què va posar-se al cim de tot projecte educatiu la llibertat. Llavors van començar una sèrie de problemes que perduren. ¿Qui frueix de totes les llibertats, en sentit jurídic, en una societat? Només els majors d’edat. Si una criatura, en nom d’una llibertat que encara no posseeix com a subjecte jurídic, se’n va de casa, els pares criden la policia, que la busca i la tornen a casa. Si un menor entra a l’escola, en nom de la llibertat, i assassina una dotzena de companys seus, serà enviat a un tribunal de menors, però no rebrà el càstig de la presó, que en aquest cas seria la pèrdua d’una llibertat que, de fet, encara no posseeix.
No s’entén, doncs, que en nom d’una llibertat fictícia els mètodes pedagògics hagin lliscat fins als conceptes i pràctiques de la gresca, una sobirania indiscutible dels nens, el divertiment i l’esbarjo, l’alegria i la comoditat. En nom de Hitler i de Jesús, deia Bernhard, es cometia l’anorreament de les criatures escolaritzades; en nom de la llibertat l’ensenyament ha derivat cada cop més cap a un paisatge desolador, improductiu, frustrant a mitjà termini, generador d’un analfabetisme funcional inèdit, que no desapareix mai més.
No era la llibertat el que havia d’entrar en el sistema pedagògic. Només havia de ser el respecte i, per descomptat, la competència dels professors. Deia Juvenal: “Maxima debetur puero reuerentia” (“Als nens i nenes se’ls deu el màxim respecte”). I sembla que ningú no hagi entès que això no és el mateix que la consolidació de l’anarquia pedagògica, ara institucionalitzada.