Llegir no sempre fa feliç (ni falta que fa)
BarcelonaUna característica pròpia dels humans és la quantitat de temps que invertim en pensar en el que no està passant: el passat, el futur o situacions hipotètiques. Aquest tipus de pensament, conegut com a divagació mental, és considerat una capacitat clau per a l'aprenentatge, el raonament i la planificació, però diverses tradicions filosòfiques i religioses suggereixen que pot tenir un cost emocional. Partint d'aquesta hipòtesi, un equip de la Universitat Harvard va analitzar la relació entre la divagació mental i el benestar emocional en la vida quotidiana. Mitjançant una aplicació de mòbil, els investigadors, liderats per M. A. Killingsworth, van recollir mostres en temps real de més de dos mil adults, que informaven sobre què estaven fent, què estaven pensant i com se sentien en aquell moment. Els resultats mostraven que la ment divaga gairebé la meitat del temps, amb poca variació segons l'activitat, i que els nivells de felicitat són més baixos quan el pensament no està centrat en l'activitat present. És a dir que, a l'hora d'explicar el benestar emocional, és més determinant en què pensem que no pas què estem fent, i que una ment que divaga, tot i el valor cognitiu, comporta un cost emocional mesurable.
I què passa amb la literatura? Llegir implica, precisament, posar en marxa aquesta capacitat de desplaçar-se mentalment fora del present immediat. Potser la qüestió no és tant la divagació en si com el criteri amb què en mesurem els efectes: que una experiència no augmenti la felicitat immediata no la converteix necessàriament en perniciosa ni prescindible.
Pèrdua, memòria i conflicte
En la societat contemporània, la felicitat (entesa com un estat subjectiu de benestar) s'ha convertit en un indicador central, però no pot ser l'única mesura d'una vida amb sentit. La literatura, de fet, ha orbitat sempre al voltant de temes poc compatibles amb una cultura orientada al plaer constant: la pèrdua, la memòria, el conflicte, el pas del temps, la mort. Llegir no sempre fa sentir bé, ni aquest ha estat mai el seu objectiu últim.
Centrar-se en l'aquí i l'ara pot ser una eina útil quan la vida ens satura i el soroll ens impedeix pensar amb perspectiva. El problema apareix quan viure exclusivament en el present esdevé la via privilegiada cap al benestar, o quan la felicitat immediata es converteix en l'horitzó a perseguir. Un subjecte centrat només en la gestió del seu estat emocional present és un subjecte desactivat políticament i, en conseqüència, més vulnerable i més exposat als interessos dels altres. Com ja advertia Erich Fromm, la llibertat no consisteix a deslliurar-se de tota càrrega sinó, precisament, a assumir les pròpies decisions i responsabilitats.
Al recull d'assajos L'onada a la ment (Raig Verd), Ursula K. Le Guin defensa la imaginació com una eina política: només imaginant altres mons és possible qüestionar l'aparença d'inevitabilitat del món que habitem. Avui, aquesta capacitat sembla més necessària que mai. Potser el repte, al final, no és evitar la ment errant, sinó decidir cap a on i per què la deixem divagar.