17/03/2022

Per què fem llegir llibres que torturen els alumnes?

2 min
Alumnes llegint a la biblioteca de l'escola Pla de les Vinyes, a Santa Coloma de Cervelló

BarcelonaEl 31 de gener de 1827, Goethe va dictar al seu secretari J.P. Eckermann aquesta reflexió: “El concepte de literatura nacional ja no té gaire sentit; ha començat l'època de la literatura universal i tots hem d'esforçar-nos per col·laborar en el seu desplegament. […] Si sentim la necessitat de posseir un model imitable, hem de tombar la mirada cap als grecs de l'antigor, en les obres dels quals trobarem sempre l'ideal de la bellesa humana”.

La idea, que correspon a un fet derivat de la invenció de la impremta i el contacte literari entre les nacions, sembla que no ha estat escoltada per gairebé cap de les nacions que configuren Europa: tots els països dissenyen uns plans d’ensenyament de la literatura sobre la base de la pròpia literatura nacional, i molt poc, o gens ni mica, de les literatures dels altres països.

Catalunya no ha estat cap excepció, en el nostre cas per culpa d’una assignatura mal concebuda que no es diu “Llengua catalana i la seva literatura”, sinó “Llengua catalana i literatura”. Tal com afirmava Goethe, avui encara es pot dir menys que al seu temps que les literatures siguin nacionals, llevat de casos determinats, com l’afirmació patriòtica de Catalunya durant la Renaixença, de l’esperit de la qual encara sembla que visquem, per a tortura dels escolars.

La conseqüència d’aquesta manca voluntària d’universalitat, sumada a la devastació que Joaquim Molas i els seus van exercir sobre els programes de lectures escolars a Catalunya, ha estat que, a partir dels 14 anys, no llegeixi gairebé cap jove. No els ha interessat Mirall trencat, de Rodoreda, ni tan sols Manuel de Pedrolo o Joan Salvat-Papasseit; i no parlem de coses encara més inadequades, com va ser, al seu moment, l’obligació de llegir Els fruits saborosos, de Josep Carner , del tot inintel·ligible per a un adolescent d’ara.

Caldrà fer un simposi amb els millors llegidors i professors del país per fer dues coses: 1) segregar la literatura de la llengua i fer-ne una assignatura independent, tan universal com les matemàtiques o la música, posem per cas, i 2) elaborar una llista de lectures (també amb traduccions en bona llengua catalana) que els nois i noies trobin agradable, apassionant, de gran qualitat i relativa als mites que comparteixen. Si resulta que hi ha poca representació de la literatura “nostrada”, no passa res: l’important és que els joves no perdin tan aviat l’hàbit de la lectura.