Llegir no és sinònim o garantia de saviesa ni d’intel·ligència ni de bondat ni de res. No és cap fórmula màgica. Senzillament t’enriqueix amb paraules que porten idees –a vegades perilloses, sí–, que fan possible imaginar coses i vides –no sempre agradables– i que et situen en mons paral·lels a la teva existència més o menys prosaica. Llegir et permet viure amb intensitat afegida. És com posar sal a la vida, com donar-hi més gust. Tampoc no et pots passar de sal, també has de sortir al carrer i xerrar amb la gent i fer mil coses. Però no llegir és una renúncia estúpida, és de burros. El llenguatge escrit és una tecnologia massa genial, un invent humà fabulós. No fer-lo servir seria com decidir no prendre medicines o negar-se viure amb l’electricitat.  

El llibre de paper segueix sent, amb permís de les pantalles, la plasmació més perfecta del llenguatge escrit. Ho ha estat des de fa segles, tal com ens explica Irene Vallejo a L’infinit dins d’un jonc, el seu viatge apassionant als orígens d’aquest objecte preciós. Però segurament encara ho és més avui, perquè ens permet alentir el pas enmig d’un món frenètic i sorollós. Aquest objecte tan senzill i alhora tan complet, que conté tanta vida amb tota l’ambigüitat que li es pròpia, ens dona la possibilitat d’estar amb nosaltres mateixos, de deixar volar la imaginació, de jugar amb les paraules i fer-les nostres, com bé aprèn la protagonista sense nom de Jo, que no he conegut els homes, la hipnòtica novel·la de Jacqueline Harpman. Els llibres pròpiament no serveixen de res i alhora ho són tot: representen a la perfecció allò que Nuccio Ordine ha descrit com “la utilitat de l’inútil”. El mateix podríem dir de l’art o la filosofia. Què seria la vida sense coses belles i inútils? Els que viuen sense llibres no saben el que es perden.   

Sovint es diu que el xovinisme (o nacionalisme excloent, supremacisme o digueu-ne com vulgueu) es cura viatjant. Doncs bé, una manera de viatjar a l’abast de tothom, i ara mateix, en plena pandèmia, gairebé l’única possible, és amb els llibres, amb la lectura reposada. Llegir és un passaport sense fronteres ni físiques ni temporals, et pot fer viatjar a qualsevol lloc, també al passat i al futur. Els llibres no només et permeten sortir del teu petit o gran cofoisme, de les quatre parets de l’habitual entorn de referències, sinó que també foragiten la temptació de la serp global del populisme, aquest insidiós monstre ideològic disfressat de veritat antipolítica que avui ens amenaça a tots, un virus tant o més perillós que el covid-19.  

En aquest segon Sant Jordi confinat celebrarem de nou la paraula escrita, el poder de la qual, com deia Václav Havel, no és unívoc ni transparent: et pot estimular la llibertat i la veracitat o hipnotitzar-te i fanatitzar-te. Només depèn de nosaltres què en fem, de les paraules. Igual com passa amb les medicines o l’electricitat, els llibres poden fer-se servir de moltes maneres. El que és clar és que no llegir-los és perdre’s un tresor excepcional, és empetitir-se, és negar-se un mateix un dolç plaer sense límits, farcit de fantàstiques temptacions. 

Sí, ho repeteixo, no llegir és de burros, encara que llegir no ens faci automàticament millors ni més feliços.