BarcelonaComenço a ser tristament cèlebre per demanar que em paguin les feines: quines idees més insensates que tinc, oi? L’altre dia una persona m’acusava de queixar-me, i us juro que en aquell cas jo no havia obert boca; és impossible que sentís uns laments que jo no havia pronunciat, així que per força el que sentia és la seva mala consciència per pagar poc o gens.

Aquesta setmana mateix, em feia ressò de la proposta no remunerada de ser jurat d’un premi literari de novel·la; em sembla un abús inadmissible que algú et vulgui fer llegir unes quantes novel·les i avalar un premi amb el teu nom per la puta cara (disculpeu la grolleria, però cal estar a l’altura de la grolleria de la proposta). Tanmateix, sabem que algú acceptarà fer-ho de franc. I aquest, en part, és el problema: tenim l’enemic a dins.

Això no és un cas aïllat: els abusos en el sector literari són el pa de cada dia. Ara que estem en temporada de llançaments i novetats, per a molts autors comença la roda de la promoció. Quan vens de qualsevol altre sector normal (quan dic normal, cal llegir: no cultural), l’estupefacció davant de les pràctiques econòmiques de la botigueta literària és descomunal.

La promoció ha de servir per abrandar el desig de llegir un llibre, i per tant de comprar-lo (o de suplicar a la bibliotecària que l’inclogui en la propera ronda d’adquisicions). La promoció funciona a curt termini, però a llarg termini l’única cosa que fa que un llibre realment es dispari és el boca-orella (o la fidelitat, en el cas d’autors que ja tenen un exèrcit d’adeptes). Per tant, l’autor és el primer interessat a fer promoció. A més, sempre és molt agraït parlar cara a cara amb els lectors i llibreters: et dona un pols més veritable del món literari, perquè des de casa o traient el nas a les xarxes i als esdeveniments del gremi només te n’acabes fent una idea esbiaixada i malaltissament endogàmica. Abans d’arromangar-me, vull recordar una dada: a l’autor li correspon només un 10% del preu del llibre sense IVA (és a dir, un cop descomptat també l’IRPF, 1 € en un llibre de 15 € de PVP), i part d’aquest import el cobra com a avançament abans que el llibre es publiqui. Dit això, anem al gra.

Demanar quatre hores gratis a un autor és un abús

Sí, l’autor és el primer interessat a fer promoció, però a qualsevol preu? És obvi que fer entrevistes a mitjans tradicionals i dedicar-se a xarxes té un bon rèdit, perquè s’arriba a molta gent d’una tacada. Algunes presentacions, però, poden ser una mica suspectes. Està molt bé fer presentacions en llibreries o centres culturals, però quantes?, com?, fins quan? Per exemple, ¿podem tolerar que un llibreter organitzi una presentació i que hi assisteixin cinc persones o cap? Per a l’autor, una presentació fora del seu lloc de residència sol implicar quatre hores de dedicació. ¿Podem demanar a un autor que regali quatre hores a canvi de vendre màxim cinc llibres (és a dir, 5 €)? Per no parlar, esclar, del descoratjament de trobar un públic tan migrat. El llibreter no té manera de saber l’afluència, però ¿ens podem permetre aquest abús? La meva proposta per arreglar-ho és claríssima: si no hi ha un mínim de deu o quinze persones (fixeu-vos que no dic ni vint ni quaranta), algú (l’editorial, el llibreter?) hauria de pagar a l’autor una tarifa mínima (100 €?); es farien menys presentacions però més nodrides. Perquè estic convençuda que, si no ets capaç de convocar deu persones, demanar quatre hores gratis a un autor és un abús (un cas diferent seria quan la presentació es fa per iniciativa de l’autor, no del llibreter).

Llibreters: això no va en contra vostra; admiro la feina que feu, és indispensable, però podem organitzar-nos per sortir-hi tots guanyant més i esgotant-nos menys. En un futur llunyà, potser ens atrevirem a fer com en altres països, on la gent paga per assistir a una presentació. Us ho imagineu? Quin deliri!

Dues breus consideracions més sobre les presentacions. La primera: fins quan duren? ¿Vuit mesos després de treure un llibre encara fas presentacions o simplement el que fas és ocupar espais de programació cultural sense cobrar? ¿Qui hi guanya aquí? La segona: cal que les persones que acompanyen l’autor a la tarima, que s’han llegit el llibre, que s’han estructurat una presentació, que donen la cara i el nom, cobrin. Sí, pots demanar un favor a un amic, però en general abusem també dels presentadors (jo també ho he fet).

Se m’acaba l’espai i encara no he parlat d’altres anomalies crematístiques del sector: un altre dia serà. De moment, retinguem la idea que els autors no solen viure d’escriure, per tant, tot el temps que dediquen a promoció és temps que per força han de treure de la seva feina (i, per tant, possiblement, perdre ingressos) o de la seva vida privada. Així que sí, l’autor pot dedicar-hi temps, i desitja fer-ho, perquè té un llibre que estima (o detesta) com una criatura, però no en podem abusar. M’hi ajudeu?